L’handbol és un dels esports que s’engloben dins del terme overhead.Aquest concepte inclou els esports que es basen en moviments que impliquen tenir el braç per sobre del cap. Tot i que s’acostuma a relacionar amb l’acció del llançament, es refereix també als esports com la natació o el tennis, en els quals es pateixen lesions molt similars.
Conèixer l’ordre d’activació muscular en aquests moviments de l’espatlla pot tenir aplicacions importants tant en la identificació del risc de lesió com en l’aplicació d’exercicis de rehabilitació. Sobretot si es té en compte que la discinèsia escapular, l’increment de la càrrega d’entrenament i la consegüent fatiga augmenten la probabilitat de lesió. La discinèsia escapular i la fatiga s’han relacionat amb l’alteració dels patrons d’ordre d’activació muscular. La possible alteració dels patrons d’activació i els moviments podrien augmentar el risc de lesió.
No obstant això, encara no coneixem prou bé aquest patró, ni tampoc si l’exercici continuat com el que fan els esportistes d’elit modifica l’ordre d’activació. Un treball recent, en el qual han participat diversos membres dels serveis mèdics del FC Barcelona, s’ha ocupat d’aquest tema. El publiquen a la revista Physical Therapy in Sport.
L’estudi va comptar amb 34 participants: 14 jugadors professionals d’handbol i 20 voluntaris sans no esportistes. A tots ells se’ls va realitzar una exploració rutinària de l’espatlla basada en tres moviments bàsics: flexió, elevació i abducció. També es va estudiar l’ordre d’activació dels diferents músculs implicats mitjançant una combinació de tècniques d’electromiografia.
En analitzar els resultats, es va comprovar que els músculs periescapulars es van activar, de manera uniforme, abans que els del manegot dels rotatoris, que eren els últims que ‘s’activaven’.“No trobem diferències en aquest ordre d’activació entre esportistes overheadprofessionals i no esportistes”, explica Sílvia Ortega, fisioterapeuta del club i primera signant del treball, “almenys en aquests tres moviments normalitzats. En aquests moviments no s’han observat diferències en els temps d’activació entre overheadi no overhead, la qual cosa podria indicar que no n’hi ha, o bé que els moviments utilitzats en les exploracions físiques no són els adequats per valorar les diferències i que cal avaluar altres moviments més funcionals i específics”, completa.
També es va analitzar si es produïa el comportament neuromuscular en l’activació dels diferents grups musculars quan es realitzava un moviment a diferent velocitat i càrrega (un pes de 3 kg). “Seria lògic pensar que l’activació és més ràpida quan l’esforç de moviment és més gran”, comenta Ortega. “Això és el que vam observar quan l’acció s’acompanyava amb un pes. Sorprenentment, però, no passava quan el moviment era més ràpid, sinó quan es feia a velocitat mitjana o baixa. No en sabem explicar el motiu”, reconeix, “però és útil saber-ho a l’hora de dur a terme les exploracions i planificar els programes de rehabilitació”.
La principal conclusió de l’estudi és que, durant els moviments utilitzats en l’exploració física de l’espatlla, “no hem trobat diferències en l’ordre d’activació muscular entre jugadors professionals d’handbol i persones que no practiquen un esport amb accions overhead, de manera que les adaptacions anatòmiques característiques dels overheadno representen un canvi en l’ordre d’activació muscular”, explica Ortega. Aquest treball ha determinat la seqüència d’activació, cosa que encara no es coneixia prou bé perquè “els estudis s’havien centrat més aviat en la quantitat d’activació que en el temps d’activació, i aquesta és la primera vegada que es fa amb jugadors d’handbol”, subratlla. “També hem vist que l’activació és més ràpida en condicions de càrrega i a velocitat mitjana”, la qual cosa pot ser d’utilitat a l’hora de dissenyar els programes de rehabilitació.
Sembla que els jugadors d’handbol amb discinèsia escapular, en els quals es pressuposa una alteració de les característiques motores, tenen més risc de patir una síndrome de pinçament subacromial (SIS, de l’anglès shoulder impingement syndrome), sobretot quan s’incrementa la càrrega d’entrenament. Identificar els canvis en l’ordre d’activació muscular en jugadors amb SIS pot servir per comparar els sans amb els que presenten alteracions, així com per valorar els possibles marcadors de risc i el comportament d’activació en presència de dolor. Per això, “ara estudiem grups amb alteracions per comprovar si hi ha diferències. Els resultats es publicaran aviat”, confirma Ortega.
L’equip Barça Innovation Hub
Tot i que hi ha diversos estudis sobre aquest tema, l’anàlisi que molts d’ells han fet d’aquestes demandes engloba només poques variables o utilitza finestres de temps molt àmplies. Un nou estudi elaborat per preparadors físics del FC Barcelona ha analitzat diversos d’aquests detalls amb més precisió.
Comprensió de les variables modificadores del joc, en funció dels graus de llibertat.
És important entrenar amb exercicis de tipus excèntric per prevenir possibles danys. Tot i això, un entrenament intensiu pot ocasionar també un cert dany muscular, que cal vigilar per reduir al màxim el risc de lesió.
La importància de construir un model de joc en el futbol.
La resistència cardiovascular dels esportistes s’ha manifestat com un moderador del resultat de la càrrega a la qual està exposat l’esportista.