BIHUB PATH

September 20, 2021

Futbol

Tres concepcions filosòfiques del futbol: La concepció nihilista

By Marc Masats i Riera.

En l’article anterior es presentava la visió inquisidora del futbol, una perspectiva que ens traslladava a un futbol d’abans però que alhora ens ajudava a entendre alguns comportaments actuals. No obstant això, en aquest lliurament ens centrem en el moment actual, i en com el nihilisme que impera en el món ha permès donar un gir al joc del futbol i en la forma que tenim de concebre l’esport.

La concepció nihilista del futbol es fonamenta en l’efecte que ha tingut la democratització del coneixement en els últims anys per a modificar la relació entrenador-jugador. D’altra banda, veurem com la globalització, i mercantilització del món també han tingut incidència en la manera d’entendre el propi joc.

“Déu ha mort” és un aforisme atribuït al filòsof alemany Friedrich Nietzche que simbolitza l’alliberament de l’esperit individual respecte als constrenyiments de diversos ordres mitològics i teocràtics característics de la societat des de l’Imperi Romà. Com explica el seu compatriota i també filòsof Hegel, aquest alliberament porta a «l’absència total de terror, l’absència d’essència de tot el que és estrany, i un benestar i un sentir-se bé de la consciència”.

Aquesta negació de tot el reremón inventat per la religió es pot traspassar a un futbol que s’havia convertit en un compendi de llibres de receptes on els xefs eren els entrenadors. La idea de l’entrenador com a magnànim del coneixement, és ara la gran enemiga. Aquests han d’acceptar la seva mort com a gurus per a poder alliberar els jugadors, i amb ells el joc.

Nietzche va considerar que després de la “mort de Déu” i el conseqüent esdevenir del nihilisme la veritat no resultaria ser res més que el triomf de la voluntat de poder, és a dir, que l’únic requeriment per a considerar com a correcte un fet passava perquè es generés suficient convenciment que ho era. Així de simple. De la mateixa manera que la tàctica, que és la voluntat de poder aplicada al futbol, ens demostra que és encertada qualsevol acció que tingui èxit en el joc.

Aplicar aquest corrent de pensament al futbol ens permet qualificar com a vàlida qualsevol expressió del joc que ens acosti a la victòria. D’aquesta manera es considerarà que un equip ha jugat bé sempre que, aplicant el seu pla, qualsevol que sigui, hagi obtingut el triomf o aconseguit els seus objectius. Així doncs, aquesta concepció té com a únic generador de valor el resultat i qualsevol camí és vàlid per a aconseguir-lo.

Aquesta perspectiva és la mare dels equips camaleònics, efectius i sense necessitat de definir-se en un estil de joc concret, adaptables a qualsevol context. Si pensem en els equips que s’han mantingut en l’elit mundial al llarg de la seva història veurem que la majoria han mostrat diferents versions de si mateixos per a aconseguir els seus èxits. Avui dia estem vivint un moment àlgid per al joc nihilista, i és que veiem equips capaços de jugar diferents partits en un mateix partit, expressar-se des de l’organització al voltant de la pilota o des de l’aprofitament dels espais, canviant de registre si és necessari d’una jugada a l’altra.

És possible que avui dia es visqui la major expressió de nihilisme de la història, ja que el valor de les coses s’ha reduït únicament al seu valor de mercat, el seu preu. En aquesta realitat mercantilista el protagonista és “l’últim home” que per a Nietzsche és el ser més menyspreable de tots, ja que és aquell que se satisfà amb el pragmatisme i la comoditat, i que per tant només s’alimenta de resultats i plaers tangibles.

Aquesta és una realitat aplicable als aficionats o, més ben dit, els “últims aficionats” aquells que canvien d’equip en funció de l’èxit que tingui i no pel que signifiqui aquella entitat. Alhora, l’efectivitat materialista radica en la mort de l’ànima i la desconsideració a la immortalitat, això justifica com molts comencen a depreciar un jugador idolatrat quan el seu rendiment inicia el declivi. De fet, s’ha demostrat de manera pràctica i visual l’existència dels últims aficionats, i com la seva condició indica ho han fet amb la seva desaparició. Són els mateixos que han acceptat que la maquinària de la indústria els consideri prescindibles, i ja no són presents en el seu hàbitat natural, els estadis.

Com ja s’ha esmentat aquesta visió del futbol no deixa de ser una mostra més de la concepció d’organització social que impera en aquests temps. Estem davant una societat que reclama dades per poder entendre les coses i es regeix pel paradigma científic. És en aquest context on neix el tecno-futbol, un esport on es passa d’utilitzar la tecnologia com una eina més a refugiar-se totalment en ella, passant a ser els ordinadors els encarregats de determinar els fitxatges i la interpretació del joc s’ha substituït per la simple lectura de dades. Com pot ser que en l’època amb més informació sobre el joc aquest hagi vist reduït el seu atractiu estètic tan notablement?

Aquesta reducció de l’esportista a ser considerat un mer fenomen biològic ha eliminat la importància que tenia el context i la cultura en la configuració del jugador de futbol, permetent d’aquesta manera una globalització del talent. Aquesta reducció biològica com a forma d’igualitarisme, ha obert possibilitats als jugadors a tenir èxit en qualsevol lloc del món, però al mateix moment i com en tot procés de globalització, ha provocat una estandardització del joc i l’eliminació dels trets culturals i diferenciadors del joc en les diferents parts del món.

Sent Nietzsche l’entrenador de l’equip nihilista el seu millor jugador ha de ser Zaratustra. «Sóc aquell que és impel·lit a superar-se a si mateix constantment». El superhome de Nietzsche convertirà el superjugador dins d’aquesta idea. El superhome és un ser superior, lliure dels valors del passat, és a dir, els que el vinculen a un model de conducta, és autònom, agressiu i legislador ja que ell és la seva pròpia norma. Es troba més enllà del bé i del mal. El superhome representa la fi suprema de la humanitat; la vida. I, per tant, el superjugador serà el màxim exponent del joc.

El més gran de tots els superjugadors és Lionel Messi. Nietzsche presenta el superhome com a resultat de 3 transformacions. El primer que ha de superar és l’estat de camell, aquest estaria representat pels jugadors que viuen sota la concepció inquisidora, per a després poder passar a ser lleó i lluitar per la llibertat que li coarta l’entrenador amb el seu model de joc religiós. L’objectiu final és arribar a convertir-se en un nen. El superhome no és un personatge terrible, sinó que és un nen. «Per què el lleó rapaç ha de convertir-se en nen? Innocència és el nen, i oblit, un nou començament, un joc, una roda que es mou per si mateixa, un primer moviment, un sant dir sí». Com així va dir Zaratustra.

Per a arribar a superhome és imprescindible segons Nietzche acceptar la mort de Déu, en el cas del futbol la mort del clàssic entrenador dogmàtic i representant únic del saber, permetent alliberar una ona de jugadors extremadament talentosos que ara com ara no sols dominen el joc, sinó que la indústria de l’esport gira al seu voltant.

KNOW MORE

¿VOLS SABER MÉS?

  • SUBSCRIU-TE
  • CONTACTE
  • APLICAR

ESTIGUES AL DÍA AMB LES NOSTRES NOVETATS

Tens preguntes sobre Barça Universitas?

  • Startup
  • Investigador
  • Corporatiu

Si us plau, completa els camps:

Si us plau, completa els camps:

Si us plau, completa els camps:

El Formulari ha estat enviat amb èxit.

Si us plau, completa els camps:

Si us plau, completa els camps:

Si us plau, completa els camps:

El Formulari ha estat enviat amb èxit.

Si us plau, completa els camps:

Si us plau, completa els camps:

Si us plau, completa els camps:

El Formulari ha estat enviat amb èxit.