BIHUB PATH

20 novembre, 2020

Sports Tomorrow – Dia 9

Events

APUNTA’T A SPORTS TOMORROW

UNIRSE - ARA
318K

“La Intel·ligència Artificial no substituirà als analistes perquè mai hauria de prendre decisions”

Joan Fabregat, Project Data Manager del FC Barcelona, ha conduit una xerrada amb Ivan Valle, Video Analysis and Sport Performance Systems Manager del FC Barcelona, Joe Pavitt, d’IBM, David Garcia, enginyer de dades d’atsistemas, i Kristine Stewart, del World Economic Forum, sobre la presa de decisions a partir de dades i Intel·ligència Artificial. Valle ha explicat els avanços que s’han realitzat al Barça en aquesta matèria. El club genera 120TB de vídeos a l’any i grava amb l’empresa Pixellot en els camps d’entrenament de les categories inferiors i els de la primera plantilla. “Gravem absolutament tot”, ha assegurat. La finalitat és que des dels entrenadors als scouters, passant pels científics, tinguin una assistència que els faciliti la presa de decisions.

Els reptes que té el club per endavant, ha revelat, passen per obtenir informació a temps real i centralitzar totes les dades. Actualment, el Barça serveix de laboratori experimental per a l’esport de dades i està facilitant als més joves eines molt útils per a que millorin el seu rendiment.

Pavitt s’ha especialitzat durant molt anys en aplicacions d’Intel·ligència Artificial per a l’anàlisi de rendiment a l’esport i retransmissions. El seu principal objectiu és definir una interface per presentar les dades. Un accés senzill a la informació és la clau. Ha d’utilitzar-se un llenguatge natural que permeti a especialistes d’àrees diferents consultar dades sense dificultat.

Aquests models ja s’han desenvolupat al rugbi amb una aplicació que els facilitava les jugades més importants del partit que acabaven de disputar. Van acabar utilitzant-ho sobretot els jugadors. Molts d’ells no estaven a l’equip professionalment, tenien els seus treballs, i no disposaven de temps necessari per analitzar el joc. Aquí està la principal utilitat d’aquests desenvolupaments tecnològics: alliberar de temps als analistes, que dediquin més temps a analitzar, no a extreure i preparar dades.

Garcia ha destacat l’ús de la Intel·ligència Artificial que permeti a l’atleta millorar el seu rendiment. Una eina amb la que es pot consultar probabilitats de lesió, tipus i duració. O directament la probabilitat d’èxit en una competició. L’únic problema seria la qualitat de les dades i on s’acabarien publicant.

Per a Stewart, amb la pandèmia s’ha iniciat una revolució en les retransmissions esportives que necessàriament involucra tecnologia d’Intel·ligència Artificial. Els treballs realitzats per portar la veu dels fans i, d’alguna manera, la seva presència als estadis quan no es podia assistir a ells, no ha estat una circumstància aïllada, segurament marqui el camí.

“Encara que diversifiques els teus ingressos, mai has d’oblidar de quin és el teu negoci principal”.

Steve Gera, ambaixador del FC Barcelona als Estats Units, ha parlat amb Shana Ferguson, cap del departament comercial de USA Swimming, Larry Freedman, president de Los Angles FC, i Eric Winston, de OneTeam Partners, sobre vies de monetització alternatives i nous negocis en el món de l’esport.

Ferguson ha explicat que com organització vinculada al govern que prepara als atletes per als Jocs Olímpics i Mundials, les seves vies alternatives d’ingressos són limitades. El seu pressupost es nodreix sobretot de les contribucions dels seus 400.000 socis, que tenen entre sis i divuit anys, i les donacions que reben. Malgrat tot, “tot dòlar que entra, surt per als socis”, ha assenyalat. És a dir, que tot el que recapten reverteixen de nou en el desenvolupament de la natació.

Ara mateix, ha continuat, la crisi de la pandèmia els ha fet molt mal. Les piscines han estat tancades i els nens no s’han subscrit a l’organització. No hi ha hagut entrenaments, no hi ha hagut competició. Quan el virus va colpejar amb més duresa, va estar tot absolutament parat i ara han obert un 80% dels clubs, no s’apunten tants nens perquè els pares estan espantats. Per això, han caigut tots els ingressos dels anunciants. Han intentat sortir del pas organitzant competicions virtuals, però com tenen una estratègia a llarg termini amb els sponsors, van prendre la decisió de no acceptar noves ofertes d’anunciants. “Potser vam ser massa bons”, s’ha lamentat, “perquè després hem hagut de seguir pagant les despeses de tots els nostres empleats i tornejos”.

Per Los Angeles FC, el seu gran actiu és l’estadi. A part dels partits de futbol, en els que cobren de la venta d’entrades, hostaleria, gastropub, merchandising i aparcament, tenen molts ingressos de conferències, concerts, mítings, espectacles de televisió, eSports i festivals de tota classe. Amb la pandèmia, els partits es retransmetien per televisió i van cobrir els seients buits amb anunciants. També han obert una altra línia de negoci associant-se amb altres empreses, sobretot al comprovar com Adidas va vendre unes sabatilles negres i color d’or en pocs minuts, però hi ha una cosa que ha volgut subratllar :”Mai pots oblidar-te de quin és el teu negoci principal”.

Winston, per la seva part, ha explicat que el negoci de la seva empresa ajuda als esportistes a monetitzar la seva imatge. Des del seu punt de vista, els atletes no estan valorats tal i com es mereixen en el mercat. Gera li ha demanat que expliqui per què la seva firma és coneguda per fer negocis fora dels marges tradicionals y Winston ha explicat que els atletes poden orientar l’explotació de la seva imatge a negocis fora de l’àmbit esportiu. Ha citat una col·laboració que té entre mans amb una firma que s’està desenvolupant: un “Uber en extensions de cabell”, que són molt cares, i és una oportunitat per les atletes afroamericanes. Perquè creu que s’ha de deixar enrere l’època dels sponsors i centrar-se més en inversions conjuntes, que l’esportista i la firma es converteixin en socis.

“Per què el tennis s’ha quedat enrere en l’anàlisi de dades?”

Al 2004, un partit del US Open entre Serena Willians i Jennifer Capriani, va tenir vàries jugades polèmiques. Encara que hi havia vídeos, no existien sistemes d’ull de falcó per a que els jutges de línia poguessin decidir sobre les pilotes dubtoses. L’empipament de Williams va passar a la història i , des de llavors, la revisió electrònica s’ha convertit en una cosa indispensable. Només dos anys després, el US Open va ser el primer grand slam que ho va introduir. No obstant, Stephanie Kovalchik, científica de dades a Zeus Analytics, considera que encara queda molt camí per recórrer i que no falten obstacles.

Encara que el tennis va ser un dels primers esports en fer tracking per analitzar la trajectòria de la pilota, la posició dels jugadors, aquest tipus d’informació no aporta gran cosa al que un espectador ja pot apreciar per ell mateix en la retransmissió d’un partit. Per a Kovalchik, els desenvolupaments de segona pantalla en retransmissions de tennis donen més o menys informació que es pot veure ja a la televisió, hi ha intencions d’aportar una anàlisi més avançada, però al final “no s’ha fet res més que calcular on cau la pilota”.

La realitat és que no existeix una consciència col·lectiva de que les dades poden revolucionar el tennis com ja està succeint en altres esports com el futbol, ha continuat Kovalchik. És necessari pensar més enllà per poder aportar anàlisis que transcendeixin les simples estadístiques descriptives i donin resposta que vagin més enllà de qui ha guanyat o perdut.

La paradoxa és que el tennis té una gran tradició en l’anàlisi de dades. La científica ha citat a Bruce Old com un dels pioners, autor als anys 60 de diferents llibres sobre tàctica. Desgraciadament, creu que molt pocs entrenadors actuals el coneixen . Igual que amb els estudis acadèmics sobre tennis dels anys 70, que ja anticipaven fenòmens del joc que han aparegut al voltant de 2010. Un exemple serien les investigacions sobre estratègia de servei en el tennis de SL George, de 1973.

No obstant, en l’actualitat hi ha una bretxa en l’ús de les dades. No hi ha un bon accés, ni tan sols es compta amb un proveïdor oficial. El problema és que en la recopilació de dades cada torneig funciona de manera independent, de la mateixa manera que els jugadors. A més, els tornejos estan interessats a portar als millors jugadors i obtenen ingressos de les retransmissions, venda d’entrades i publicitat. La millora del joc no està entre les seves prioritats i les dades que recullen més de vuitanta tornejos ho fan a títol individual, no els comparteixen entre sí. Per aquest motiu, les dades sobre aquest esport s’han de buscar fora dels canals oficials. Generalment, entre gent que ho fa voluntàriament.

Hi ha un marge de millora pels jugadors i pel desenvolupament del joc que no s’està explotant, es queixa Kovalchik. Per posar un cas, si es calcula l’ús de drop shots, o deixades, s’observa que aquest cop ha augmentat estadísticament en els partits. Si les dades sobre aquest esport fossin de lliure accés i estiguessin centralitzades es podrien identificar més fenòmens com aquest.

“Durant dotze anys, el Barça ha tingut més possessió en 887 de 902 partits”

La filosofia del FC Barcelona és que l’equip s’organitzi al voltant de la pilota i que la passada sigui la forma de comunicació entre els jugadors. Una cosa tan senzilla com això, denominat joc natural, té infinites possibilitats i és, assegura Isaac Guerrero, al que se li ha de dedicar tota una vida. No obstant, ha tractat en una xerrada d’explicar les seves línies mestres. Les que han permès que el club llanci dades aclaparadores com un domini de la possessió sobre els seus rivals en 887 de 902 partits que ha jugat durant dotze anys.

Guerrero ha diferenciat entre model i idea. Un model seria un patró a seguir que els jugadors tenen que circumscriure. Una idea, no obstant, és l’adaptabilitat a un context de joc, donar llibertat al jugador en el marc d’una intenció col·lectiva. En aquest cas, la idea del Barça és que la pilota tingui la responsabilitat d’organitzar el joc.

La premissa inicial és que sigui la pilota la que ha de trobar als jugadors, no al revés. En aquest punt, ha citat les paraules d’un absort Seydou Keita, primer fitxatge de la era Guardiola, a qui el joc de l’equip en el que acabava d’aterrar li semblava “al·lucinant”. Abans, ha dit, en tots els clubs en els que havia estat, si volia la pilota, havia de moure’s molt i al Barça amb estar al seu lloc, ja li arribava. Quant a la recuperació, Guerrero ha explicat que el joc en curt l’afavoreix perquè el jugador només ha de desplaçar-se dos o tres metres per poder dur-la a terme.

Ambdós conceptes conformen el joc d’ubicació. Una evolució del que fins fa dos dècades es coneixia com a joc de posició. La crítica normalitzada a aquest plantejament, ha recordat Guerrero, és que l’equip “no avança”, però es deu, entén, a que no s’ha arribat a comprendre “el cor” d’aquesta idea. El Barça està contínuament reorganitzant-se, canviant contínuament d’ubicació. Movent la pilota d’un lloc a l’altre, van emergint canals de passada fins que s’estableix la comunicació amb la xarxa. L’última passada.

Des de Rinus Michels, al club s’ha estat desenvolupant contínuament aquesta filosofia. El pas més important es va donar amb Johan Cruyff, però ja abans Laureano Ruiz la havia introduït en el futbol formatiu. Es recorda també l’etapa de Menotti als vuitanta. Fins i tot després, Louis Van Gaal als 90 va fer una gran contribució compartint els seus procediments per practicar aquest tipus de joc. Després d’això, Rijkaard, Guardiola, Tito, Luis Enrique, etc.. han fet història amb les mateixes premisses i tots els entrenadors que s’han fitxat, Valverde o Setién, les compartien.

No obstant, no és el mateix jugar a donar passades que donar passades per jugar, ha puntualitzat. El més important és que tot l’equip estigui connectat. No que uns ataquin i altres defensin, sinó que hi hagi una connexió entre tots. De la mateixa manera, no hi ha un balanç de risc i benefici en les accions. Aquest model no s’orienta per les porteries, sinó per la pilota. Una forma de treure pressió als jugadors. L’ideal seria que quan es juga a prop de la porteria es tinguin les mateixes pulsacions que en zones a priori més temperades del camp. Una condició sine qua non, per altra part, per aconseguir la base d’aquest sistema de joc: l’autonomia del jugador.

Les preguntes són algunes vegades més importants que les respostes

El Dr. Jeukendrup, investigador i professor a la Universitat de Loughborough, considerat un dels millors nutricionistes esportius del panorama internacional, ha parlat sobre la importància de fer bones preguntes i la seva rellevància quan es treballa amb atletes. Tal i com ha dit, “si no estem fent la pregunta correcta, la resposta pot ser que no sigui rellevant”. Els nutricionistes necessiten solucionar problemes reals dels esportistes, pel que les preguntes han de tenir rellevància clínica. D’aquesta manera, és habitual trobar-se amb investigadors que exageren els efectes amb l’objectiu d’estudiar proves de concepte.

Per exemple, ha parlat sobre l’evidència que mostra que combinar la cafeïna – en dosi de 10 mil·ligrams per kilogram- amb els hidrats de carboni augmenta l’absorció intestinal de la glucosa. És cert que existeixen estudis que ho han demostrat, però aquesta dosi utilitzada no seria lògic recomanar-la als esportistes pels seus possibles efectes secundaris. Encara que no s’hagi pogut demostrar una millora de l’absorció intestinal de la glucosa si es combina amb cafeïna, la seva translació a la pràctica clínica resulta complicada.

De la mateixa manera, hi ha altres estudis que parlen de la capacitat d’augmentar l’oxidació de greixos per part de la cafeïna. “És cert que hi ha investigacions que han vist que la cafeïna pot augmentar l’oxidació de greixos en un 27% el que es traduiria en una diferència absoluta de 5 grams per hora. Això significa que, per aconseguir una pèrdua d’1kg de greix, hauríem que fer unes 200 hores de bicicleta. A més, això seria cert si assumim que l’oxidació dels greixos es tradueix en una pèrdua de pes, la qual cosa no és així. Necessitem un balanç energètic negatiu”. Per això, encara que molts mitjans de comunicació atorguen conclusions grandiloqüents a algunes investigacions, és necessari interpretar els resultats i valorar possibles aplicacions en la pràctica clínica.

En una última part de la presentació, l’investigador ha detallat estratègies que poden millora els símptomes gastrointestinals, explicant les diferències que tenen lloc a l’estómac i l’intestí segons es prenguin hidrats de carboni de baixa o ràpid alliberament. “ Quan més hidrats de carboni hi ha a l’intestí, major serà el risc de patir problemes gastrointestinals. Degut a que les ingestes petites d’hidrats de carboni d’alliberament ràpid són els que menys pressió sobre el tracte digestiu exerceixen, és probable que siguin la millor opció per l’estómac i l’intestí”.

Per últim, el Dr. Jeukendrup ha parlat sobre la importància de guiar a l’esportista a través d’un raonament socràtic en la presa de decisions. Aquest ha de ser el que trobi la solució final plantejada pel nutricionista mitjançant un procés de comunicació estreta. “Hem de fer més preguntes quan treballem amb els atletes en lloc de donar-los immediatament els nostres coneixements o els nostres consells. Hauríem d’intentar entendre una mica millor a l’esportista. Es construeix una relació de confiança i ens permet a més donar consells més efectius.

“Els criteris dels entrenadors i els dels informàtics de dades han d’estar coordinats per a que ambdós parlin del mateix”

Alex Thomas, arquitecte de dades de la Federació Anglesa de Futbol (FA) ha explicat com organitza la informació que es recopila del futbol anglès. La ciència de dades ha canviat molt des de fa vuit anys, ha dit, i ja no són tan misteriosos conceptes com expectativa de gols, el que porta al científics a avançar cap a idees més abstractes.

Implementar organitzativament la filosofia de dades requereix un principi especial: informació clara. No hi ha res més important en l’estratègia que definir cada concepte i el propòsit de la recol·lecció de cada dada de forma consensuada i centralitzada.

La seva premissa és definir prèviament quin tipus de dada serveix i a qui. Al futbol accedeixen a aquesta informació des de psicòlegs a nutricionistes, a més d’entrenadors i scouters. D’ells obtenen totes les pautes per entendre el joc i els punts de referència per ordenar la informació. La informació aïllada sobre un clip de vídeo, per exemple, no serveix de res. És necessari saber si es tracta d’una final, d’un amistós, si l’equip guanya, perd, minut, resultat, etc… Només així l’arxiu tindrà sentit.

El seu procediment, per tant, es basa en etiquetar les dades. Tenen a veure les imatges i anar afegint categories. Si parlem de una passada, amb quina cama, de quanta distància, si arriba al seu destí, si succeeix per la tarda o durant el dia, si fa fred o calor, si és una competició o un amistós…

D’aquí que el consens terminològic sigui el més important. Thomas vol que quan un entrenador es refereixi a pressió, els informàtics entenguin el mateix. Els seus criteris han d’estar coordinats per parlar del mateix sempre. Aquestes definicions són el repte més gran que afronten els analistes que codifiquen aquests partits.

També és important establir aquest criteri perquè Thomas advoca per recopilar les dades internament. Creu que quan ho fan les empreses, aporten moltes dades, però molt poca d’aquesta informació és útil. Si les teves dades les has obtingut tu, sentencia, hi haurà menys confusions i seran més precisos.

 

Com incorporar la complexitat a la pràctica esportiva diària.

El Dr. Samuel Robertson, professor a la Universitat de Victoria a Melbourne, ha parlat de com incorporar la complexitat en el dia a dia dels entrenaments. Encara que molts esports com el beisbol segueixen realitzant en la seva gran majoria, entrenaments bàsics per “volum” sense especificitat i tot i així segueixen millorant, el Dr. Robertson ha afirmat que “la creixent literatura científica mostra que la pràctica complexa és més eficient i més eficaç que la pràctica no específica”.

En relació a com mesurar els processos i efectes de l’entrenament, el principal problema resideix en que sabent que la pràctica és complexa, els mètodes de mesura no sempre ho són. A més, en moltes ocasions no mesurem tot el que realment importa en els entrenaments o en la competició, mentre que ens centrem en paràmetres que no són realment rellevants. Així, l’investigador ha insistit en que hem de mesurar de manera adequada per poder dissenyar programes, avaluar als jugadors i la seva progressió, i tractar les diferents situacions que es creen al voltant del joc. Aquest és un punt rellevant perquè en moltes ocasions “no sabem per què un esportista fa una cosa diferent o malament durant la pràctica esportiva degut a que no mesurem el que realment importa”.

Per això, la tecnologia afavorirà el trajecte cap a aquest canvi de paradigma. Sense ella i sense els adequats mètodes de mesura no serem rellevants en els processos de millora dels jugadors. El professor Robertson ha insistit en que no hem de fer una cosa que per naturalesa se’ns dona malament. “Sovint tractem de mesurar com a éssers humans, mitjançant la nostra memòria o records i no som especialment bons en això. Per això és molt important mesurar objectivament amb dades i amb models.”

Per últim, ha destacat que és comú pensar que com a entrenadors, el nostre treball està per sobre de tot i és el més important, “però hem de ser conscients de que la nostra comesa està subordinada a millorar el rendiment de l’atleta”. Per això, hem de fer-lo partícip i incorporar a l’esportista al disseny de la pràctica diària, una cosa que li permetrà reflexionar, imprescindible per millorar el seu aprenentatge.

 

Com es rehabiliten les lesions d’isquiotibials al FC Barcelona?

En aquesta ponència comptem amb tres fisioterapeutes del FC Barcelona: Erola Madrigal, Juan Carlos Pérez y Xavier Linde. Aquests tres professionals ens mostren des d’un punt de vista eminentment pràctic com es rehabiliten els jugadors amb lesions d’isquiotibials, des de les primeres fases fins la tornada a la competició.

Erola Madrigal comença exposant el cas d’un jugador de futbol professional que va rebre tractament quirúrgic després d’una lesió d’isquiotibials. Així, Erola ens mostra les diferents fases seguides que aquest jugador setmana a setmana fins que comença el treball amb el preparador físic, des de la primera setmana en la que caminava amb dues crosses  fins la inclusió progressiva d’exercicis per recuperar el rang de moviments i la força. Per exemple, ens mostra com a la tercera setmana el jugador ja pot començar a caminar amb una crossa, a treballar amb electroestimulació en el quàdriceps, i a caminar a la piscina, i com a la cinquena setmana pot començar a caminar amb una muleta i a pujar escales, i a realitzar exercicis amb major control motor (ex. Squat a 90%, monster walk), a la setena va poder córrer en Alter-G (màquines d’ingravidesa) o fer recolzaments unipodals amb càrrega, o com en les últimes setmanes (9-11) ja va introduir exercici excétric i balístics, pliometria i canvis de direcció abans de passar a entrenar amb el preparador físic. A més, mostra la importància de controlar el procés de rehabilitació mitjançant electromiografia i dinamometria isomètrica de la musculatura del maluc i genoll, i destaca la importància d’individualitzar el contingut i duració de cadascuna d’aquestes fases depenent de cada esportista.

Posteriorment, Juan Carlos Pérez explica com poden progressar els exercicis en el gimnàs des de el treball analític fins el funcional després d’una lesió d’isquitibials, amb l’objectiu de que l’esportista passi posteriorment a treballar en el camp. Per això, es mostren tests per avaluar el rang de moviment i la funcionalitat (incloent dinamometria manual i plataformes de força per avaluar els salts), i s’ensenyen diferents exemples d’exercicis que poden ser inclosos en el procés de rehabilitació, incloent tant exercicis isomètrics com concèntrics, excèntrics, complementaris (exercicis per quàdriceps, adductors, gastronemio i soleo, glutis i core) i funcionals (treball de força avançat junt amb pliometria, control neuromuscular i coordinació i reeducació de la carrera amb exercicis de tècnica i treball en Alter-G).

Per últim, Xavier Linde ens mostra com es produeix la tornada al camp de joc en el FC Barcelona després d’una lesió. Per això, ens mostra el potencial dels exercicis de sorra (que redueix les  càrregues a nivell tendinós i per altra banda estimula el tendó en diverses direccions i activa la musculatura) i de la carrera pendent amunt i pendent avall en els primers estadis. Posteriorment, ens mostra com progressar i controlar la càrrega en la tornada al camp de joc, podent avaluar per exemple la quantitat de metres recorreguts a alta velocitat ( 21km/h) mitjançant GPS per controlar la càrrega produïda, i s’han de considerar també les càrregues “normals” d’aquest determinat esportista de forma que durant les últimes etapes del procés de rehabilitació ens acostem a aquestes demandes.

Tendinopatia d’isquitibials: què en sabem sobre el seu origen i tractament?

El Dr. Thor Einar Andersen, cap del departament de Medicina de l’Esport a l’Hospital Aspetar, fa un resum de la tendinopatia d’isquiotibials, centrant-se en la tendinopatia proximal. Aquesta condició afecta a, aproximadament, 1’5 esportistes de cada 100 professionals, pel que no és massa prevalent. No obstant, és important millorar el seu diagnòstic i tractament. Per això, el Dr. Andersen fa un repàs a l’anatomia de la musculatura isquitibial, la patofisiologia d’aquesta condició, i els diversos factors de risc implicats. A més, es descriu com es presenta aquesta condició a nivell clínic de forma que puguem millorar el seu diagnòstic, i es discuteix el rol de les tècniques d’imatge en el mateix. En concret, el Dr. Andersen comenta que molts pacients asimptomàtics ( 25% en adults joves i 65% en majors) poden presentar alteracions estructurals en imatges de ressonància magnètica sense presentar cap símptoma, pel que hem de donar especial rellevància a les proves clíniques i no a les imatges. Finalment, el Dr. Andersen comenta com han de tractar-se les càrregues d’entrenament en el tractament de les tendinopaties isquiotibials a nivell proximal, i el paper d’altres tractaments complementaris (ex. Fàrmacs com el paracetamol, el plasma ric en plaquetes, o la proloteràpia) en aquest tractament.

Per altra banda, el Dr. Lasse Lempaien, cirurgià a l’hospital Mehiläinen i professor a la Universitat de Turku, especialitzat en lesions del tren inferior, ens parla de quan pot ser recomanable la cirurgia en esportistes professionals per tractar les lesions del tendó isquitibial, tendó d’Aquil·les i tendó rotular. Per això, assenyala diverses situacions en les que pot ser recomanable i les exemplifica amb casos pràctics. Per exemple, el Dr. Lempainen comenta que la cirurgia del tendó isquiotibial pot ser recomanable en el cas d’avulsions proximals o distals, així com davant de trencament del tendó central del bíceps femoral, si l’espai és molt ampli i en fractures per avulsió apofisiaria si el fragment avulsiu es desplaça més de 10-15 mm. Per altra banda, a més d’aquests casos en els que la cirurgia primerenca ha de ser considerada, també ha de ser tinguda en compta quan els tractaments conservadors no funcionen i els símptomes es cronifiquen. Per exemple, en avulsions o estrips parcials crònics, o en casos especials com la síndrome compartimental crònica, ossificacions heterotòpiques o apofisitis crònica

Per altra banda, dins del tema de les cirurgies de tendó isquiotibial, el Dr. Lempainen fa un breu resum de les recomanacions de rehabilitació després d’una operació. Així, comenta que des del primer dia el pacient pot sortir de l’hospital i començar a caminar amb crosses, començant la fisioteràpia i l’enfortiment a les 2-4 setmanes, els exercicis a l’aigua a les 5-6 setmanes, la carrera normal als 2-3 mesos i la tornada al camp de joc als 3-5 mesos. Després d’aquesta progressió, la tornada al nivell de competició normalment passa als 4-6 mesos depenent de l’esportista.

Per últim, el Dr. Lempainen comenta també quan pot ser recomanable tractar quirúrgicament el tendó d’Aquil·les, com en casos d’avulsió del tendó d’Aquil·les del calcani, en tendinopaties de l’inserció de l’Aquil·les en casos de prominències òssies en la cantonada posterosuperior del calcani, o amb la presència d’esperons calcificats, així com en alguns casos de tendinopatia no insercional de l’Aquil·les (amb edema peritendinós, adhesions, tendinosi o trencament parcial). A més, comenta breument també que la cirurgia del tendó rotular pot ser recomanable si hi ha un trencament del mateix així com si els símptomes de tendinopatia es presenten de forma crònica després de l’aplicació del tractament conservador.

 

 

 

 

 

BIHUB Team

NOTES RELACIONADES

¿VOLS SABER MÉS?

  • SUBSCRIU-TE
  • CONTACTE
  • APLICAR

ESTIGUES AL DÍA AMB LES NOSTRES NOVETATS

Tens preguntes sobre Barça Universitas?

  • Startup
  • Investigador
  • Corporatiu

Si us plau, completa els camps:

Si us plau, completa els camps:

Si us plau, completa els camps:

El Formulari ha estat enviat amb èxit.

Si us plau, completa els camps:

Si us plau, completa els camps:

Si us plau, completa els camps:

El Formulari ha estat enviat amb èxit.

Si us plau, completa els camps:

Si us plau, completa els camps:

Si us plau, completa els camps:

El Formulari ha estat enviat amb èxit.