Una de les grans amenaces per a una plantilla d’esportistes és el risc de lesions musculars al qual s’enfronten durant la temporada. Com a conseqüència directa, un dels reptes fonamentals de la medicina esportiva és millorar-ne el procés de prevenció, diagnòstic i recuperació.
Malgrat la seva importància, encara no hi ha una classificació objectiva i globalment acceptada que determini el pronòstic d’una lesió muscular. El FC Barcelona va proposar fa un parell d’anys, juntament amb el Duke Sports Science Institute dels Estats Units i l’hospital Aspetar de Qatar, un model amb el qual actualment es treballa al club —publicat a la revista Sports Medicine— i que inclou quatre punts fonamentals: el mecanisme pel qual es produeix la lesió, la seva localització, el grau d’afectació i si es tracta d’una recaiguda. Ara, un editorial publicat a la revista The Orthopaedic Journal of Sports Medicine —en el qual han participat membres dels serveis mèdics del club, els doctors Ricard Pruna i Gil Rodas— proposa fer un pas més enllà i considerar l’arquitectura íntima de la zona afectada, valorar la matriu extracel·lular com un element fonamental en el pronòstic de la lesió.
Tot grup muscular té, lògicament, una població de cèl·lules o fibres musculars, que són les que duen a terme la contracció. Però també té i necessita un teixit connectiu, que forma part de la matriu extracel·lular. Les fibres musculars estan en interacció constant amb la matriu, en concret amb l’endomisi, el perimisi i l’epimisi, que envolten les diferents poblacions cel·lulars i permeten que el múscul es contragui i s’estiri.
“El que proposem —assegura Gil Rodas, metge especialista del FC Barcelona— és que la importància de la lesió no depengui tant del lloc en si, si és més proximal o distal, sinó del tipus de teixit afectat, de la quantitat de teixit connectiu deteriorat”.
Indirectament, la classificació proposada pel club ja incloïa aquest concepte, englobat en la localització i el grau de la lesió, i tenia especialment en compte si estaven o no afectades les aponeurosis (les membranes més externes que envolten els músculs) o els tendons intramusculars, però ara es proposa anar un pas més enllà en considerar la matriu extracel·lular detalladament.
Les lesions més greus (i també les més freqüents) es produeixen a la zona de confluència entre el múscul i el tendó, però en aquest lloc hi ha dues estructures diferents: la unió musculotendinosa pròpiament dita i també l’anomenada unitat miofascial, just a continuació i entremesclada amb ella, i que presenta una quantitat de matriu considerablement menor. Per aquest motiu, les lesions difereixen en el pronòstic segons l’estructura afectada. “Amb l’ecografia amb prou feines podem diferenciar-les, però la ressonància magnètica sí que ens permet arribar a aquest grau de detall”, afirma Rodas.
Globalment, les lesions musculars acostumen a dividir-se en miotendinoses, miofascials i intramusculars. No obstant això, és molt important definir si està afectada la part “tendinosa”, el que podríem anomenar lesions intratendinoses, tant de la mateixa aponeurosi com del tendó.
Aquests tipus de lesions acostumen a coexistir, i així podem veure una lesió molt freqüent en el futbol que és l’afectació del tendó central del múscul recte anterior, juntament amb una miotendinosa proximal.
En general, com més contingut de teixit connectiu està afectat en la lesió muscular, pitjor n’és el pronòstic. Al contrari, com més lleu és el deteriorament “tendinós”, la quantitat de matriu afectada també és menor i, per tant, millor és el pronòstic. Seria l’exemple de les lesions miofascials.
Per això, el Dr. Ricard Pruna subratlla que cal diferenciar bé cada un dels tipus de lesions. Dues lesions al mateix múscul, sigui a nivell proximal, medial o distal i que a primera vista puguin semblar iguals i tractar-se de manera semblant, poden evolucionar de manera molt diferent segons com hagin afectat la matriu extracel·lular. Per això cal gestionar-les i tractar-les de manera específica, ja que la recuperació pot divergir en unes quantes setmanes. “Al FC Barcelona som dels primers a incorporar aquesta aproximació”, afirmen Pruna i Rodas, que subratllen que “un bon diagnòstic és el principal factor que condiciona el pronòstic”.
L’equip del Barça Innovation Hub
Les habilitats mentals, tot i que encara que no es valoren del tot, es consideren ja una part rellevant del rendiment. Però la seva importància podria anar més enllà: influeixen també en el risc de lesió, fins i tot de recurrència, una vegada que el jugador torna a la competició?
Tot i que hi ha diversos estudis sobre aquest tema, l’anàlisi que molts d’ells han fet d’aquestes demandes engloba només poques variables o utilitza finestres de temps molt àmplies. Un nou estudi elaborat per preparadors físics del FC Barcelona ha analitzat diversos d’aquests detalls amb més precisió.
En aquest article, Tim Gabbett i el seu equip proporciona una guia fàcil d’usar per als professionals quan descriuen als entrenadors la finalitat general de la gestió de la càrrega.
Per primer cop s’ha demostrat que no calen mesos d’entrenament, sinó que dues setmanes d’un exercici adequat són suficients per millorar significativament tant el volum com la força muscular.
És important entrenar amb exercicis de tipus excèntric per prevenir possibles danys. Tot i això, un entrenament intensiu pot ocasionar també un cert dany muscular, que cal vigilar per reduir al màxim el risc de lesió.
La resistència cardiovascular dels esportistes s’ha manifestat com un moderador del resultat de la càrrega a la qual està exposat l’esportista.
A través de la visió per ordinador podem identificar alguns dèficits relatius a l’orientació corporal dels jugadors en diverses situacions del joc.