BIHUB PATH

5 desembre, 2019

L’ENTRENAMENT AMB RESTRICCIÓ DEL FLUX SANGUINI: DE L’EVIDÈNCIA CIENTÍFICA A LA PRÀCTICA

Salut i Benestar

APUNTA’T A TECNOLOGIA A L’ESPORT DEMÀ

unir-se ara
318K

Entrevista al professor Jeremy Loenneke i preparador físic del FC Barcelona, Javier Ruiz

Prof. Jeremy Loenneke

Durant els últims anys, l’entrenament amb restricció del flux sanguini (BFR, les sigles en anglès) s’ha convertit en un mètode popular per augmentar la massa muscular. Però ara, aquest mètode també s’utilitza en contextos molt diferents, com ara en persones que volen promoure la hipertròfia muscular amb motius estètics o els que volen pal·liar la pèrdua de massa muscular durant la recuperació d’una lesió. El professor Jeremy Loenneke, de la Universitat de Mississipí, és un dels investigadors capdavanters d’aquesta matèria, i la seva tasca ha contribuït àmpliament al coneixement que actualment tenim de l’entrenament BFR.

 

– Professor Loenneke, podríeu explicar-nos breument els mecanismes pels quals l’entrenament BFR fomenta l’anabolisme muscular?

M’agrada definir el BFR en tres fases diferents. La primera fase està relacionada amb el BFR en absència de contracció muscular; la segona és el BFR combinat amb caminar o bicicleta de baixa intensitat, i la tercera és el BFR combinat amb exercicis de resistència amb poca càrrega (entre el 20% i el 30% com a màxim).

S’ha demostrat que la primera fase, el BFR aplicat en si mateix, permet atenuar la pèrdua de massa muscular i la força amb immobilització. En altres paraules: quan s’aplica el BFR encara hi ha una petita pèrdua, però no en el mateix grau. És important assenyalar que aquesta declaració es basa en un nombre mínim d’observacions i que encara queda molt per fer per poder entendre millor si el BFR funciona quan s’aplica sense que hi hagi contracció muscular i com ho fa. Una possibilitat és que l’aplicació de braçals provoqui un canvi agut en la inflamació intracel·lular que pot ser important per a l’anabolisme. Ara bé, això només és una idea i cal investigar-ho més.

La segona i la tercera fase inclouen l’aplicació del BFR quan hi ha contracció muscular. Si es combina el BFR amb caminar o bicicleta a baixa intensitat, sovint hi ha una petita variació en la grandària i la força del múscul. És probable que la magnitud d’aquest canvi estigui relacionada amb l’estat d’entrenament de la persona. Els canvis més destacables es veuen quan es combina el BFR amb exercicis de resistència amb poca càrrega. En aquest cas, la diferència en la grandària del múscul és semblant a la que s’obté amb els exercicis tradicionals de resistència amb molta càrrega. És interessant que, mentre que la força augmenta quan es combina el BFR amb exercicis de resistència amb poca càrrega, el canvi sovint és menor que el que s’aconsegueix amb els exercicis amb molta càrrega. S’ha plantejat una hipòtesi sobre el mecanisme que hi ha darrere dels canvis observats per tal d’incloure el canvi agut en la inflamació intracel·lular i l’acumulació de metabòlits al múscul. L’acumulació metabòlica podria explicar els alts nivells d’activació muscular observats en aquest tipus d’exercici. Un cop s’ha activat el múscul, és probable que la cascada de senyalització anabòlica sigui la mateixa que la que s’observa en els exercicis de resistència amb una gran càrrega.

– Quins beneficis comporta el BFR en el context esportiu i particularment en l’àmbit de la rehabilitació?

Primer, m’agradaria aclarir que no sóc metge. Sóc un acadèmic que estudia el BFR. El meu paper és el d’algú que pot aportar informació als metges perquè puguin utilitzar aquest coneixement juntament amb la seva experiència clínica.

Si tenim en compte les tres fases anteriors, l’aplicació del BFR en absència d’exercici es pot utilitzar en situacions en què l’atleta està immobilitzat. Hi ha certa informació —tot i que molt limitada— que explica que això pot frenar la pèrdua de massa muscular i mantenir-ne la funcionalitat. Si l’atleta pot caminar o anar en bicicleta a baixa intensitat, aplicar el BFR pot ajudar a millorar l’estímul de l’exercici. Per exemple, hi ha proves que demostren que hi ha petits augments en la grandària i la força muscular quan es combina exercici aeròbic de baixa intensitat amb BFR. Si un atleta és capaç de fer entrenaments de resistència amb poca càrrega, serà en aquesta fase quan s’esperaran els canvis més significatius tant en la grandària com en la força del múscul. Altres possibles beneficis són els canvis en el sistema vascular que poden ajudar a l’adaptació i recuperació del múscul.

Obres recents han plantejat que l’ús del BFR pot ajudar a reduir el dolor, com a mínim el més agut. Aquesta pot ser una bona estratègia per aplicar abans dels exercicis de rehabilitació. Fer una petita tanda d’entrenament BFR abans del tractament estàndard pot fer que la sessió de teràpia millori. Però això només és una idea, i cal continuar-la estudiant.

Encara no se sap si el BFR té efectes significatius sobre els tendons. Probablement, els canvis en els tendons requereixen una càrrega més pesada, però s’ha d’investigar més.

– Hi ha proves suficients per afirmar que el BFR és segur?

Crec que hi ha proves per afirmar que, si es fa de manera adequada, es pot aplicar el BFR de manera segura. Hi ha dues preocupacions comunes que se centren en el dany muscular i la coagulació sanguínia. Sempre hi ha la possibilitat d’aquests dos perills si es fa exercici regularment, però no sembla que afegir-hi el BFR incrementi el risc, si s’aplica correctament, és clar.

També han sorgit dues preocupacions més. Una està relacionada amb si l’aplicació del BFR pot accentuar la resposta cardiovascular en certes persones. És cert que el BFR augmenta la resposta cardiovascular a un control de repeticions similars, però l’abast d’aquest canvi és relatiu quan es compara amb el que s’observa amb l’exercici de resistència tradicional. L’altra té a veure amb l’impacte que pot tenir en les venes (més específicament en les vàlvules) si es fa BFR de manera repetida, atès que aquest tipus d’exercici provoca l’acumulació de sang. Tant en el nostre laboratori com en d’altres no s’han observat efectes negatius en les venes amb l’ús repetitiu del BFR. Ara bé, aquest tema està poc estudiat i se n’hauria de fer més recerca.

 

– Què hem de tenir en compte perquè el BFR sigui segur?

S’hauria de tenir en compte tant el braçal que s’utilitza com la persona a qui se li posa. Per exemple, hi ha braçals fets de materials diferents, com ara el niló o l’elàstic, i de diferents amplades  (des de 3 cm fins a 20 cm). No tenir en compte aquests dos aspectes, en particular l’amplada del braçal, tindrà un gran impacte en la pressió que s’apliqui. Per exemple, com més ample sigui el braçal, menys pressió caldrà per restringir el flux sanguini. Això no necessàriament ha de ser millor, tan sols és una reflexió sobre com es transmet la pressió als teixits. L’altre paràmetre que s’ha de tenir en compte és la persona a qui es posa el braçal. Per exemple, les persones que tenen una circumferència més gran de l’extremitat solen necessitar més pressió que les que tenen la circumferència més petita. Encara que s’apliqui la mateixa pressió a tothom, l’estímul variarà segons la persona.

Sembla que aquests dos factors es poden explicar utilitzant el que anomenem “pressió relativa”. Per exemple, posem un braçal qualsevol per a BFR a la part superior del braç o de la cama. L’inflem lentament fins que es noti la pressió més baixa en la qual no hi hagi puls entre l’extremitat distal i el braçal. Això s’anomena pressió d’oclusió a les extremitats. Aleshores, apliquem un percentatge d’aquesta pressió d’oclusió a les extremitats perquè l’objectiu és fer un BFR parcial. Dit d’una altra manera, si la pressió d’oclusió a les extremitats és de 100 mmHg i l’objectiu és una pressió relativa del 40%, s’hauran d’aplicar 40 mmHg durant l’exercici. Com que la pressió a l’extremitat de la persona es mesurarà amb el mateix braçal que s’utilitzarà durant l’exercici, amb un cop ja n’hi haurà prou per mesurar tant la pressió del braçal com la pressió de la persona. Per a adaptacions musculars, les pressions entre el 40% i el 90% de la pressió d’oclusió a les extremitats comportaran canvis semblants. Les adaptacions vasculars necessiten pressions més altes (aproximadament un 80% de pressió d’oclusió a les extremitats), tot i que, per estar-ne segurs, caldrà més treball.

– Des d’un punt de vista pràctic, com recomanaríeu implementar el BFR en un atleta lesionat?

Suposant que no se li ha contraindicat aquest tipus d’entrenament, faria fer-li sèries d’exercicis amb poca càrrega de resistència amb un objectiu de repeticions (30 repeticions a la primera sèrie, seguit de 3 sèries de 15 o deixar l’exercici per fallada muscular, el que sigui primer) combinats amb trenta segons de descans entre cada sèrie. Jo posaria l’objectiu d’una càrrega màxima d’entre el 20% i el 30% i l’ús de repeticions com a guia per anar augmentant la càrrega. Si la persona pot fer les 75 repeticions (30-15-15-15) sense problemes, aleshores recomanaria incrementar la càrrega a poc a poc. Establiria la pressió entre el 40% i el 80% de la seva pressió d’oclusió a les extremitats en repòs (per exemple, la pressió més baixa en què no hi hagi flux distal a l’extremitat).

Si l’atleta no pot fer entrenament amb poca càrrega, recomanaria combinar el BFR amb caminar o la bicicleta a baixa intensitat. Això pot ajudar l’atleta a adaptar-se una mica millor en cada passa o repetició que si fes el mateix exercici sense BFR. Els protocols normalment inclouen caminar lentament (uns 50 m/min) o anar en bicicleta a baixa intensitat (un 40% de la seva capacitat aeròbica màxima) durant uns 20 minuts. La pressió hauria d’estar entre el 40% i el 80% de la seva pressió d’oclusió de les extremitats en repòs. Ara bé, no es coneix l’efecte de diferents pressions relatives perquè caminant o fent bicicleta no s’han estudiat tan profundament com l’exercici de resistència amb BFR. Quan l’atleta estigui a punt per fer exercicis de resistència, recomanaria anar fent millores en aquest aspecte, tenint en compte que l’objectiu és recuperar la força i la grandària del múscul.

Si un atleta no pot fer cap contracció muscular, li aconsellaria inflar i desinflar el braçal moltes vegades al matí i al vespre. Hi ha algunes proves, tot i que són mínimes, que demostren que fer això pot disminuir l’atròfia durant la descàrrega i pot ajudar a mantenir la funció muscular. Aquest protocol normalment implica inflar un braçal mentre la persona seu lleugerament reclinada amb les cames al davant. S’infla el braçal durant cinc minuts i es desinfla durant tres minuts. Es repeteix l’acció cinc cops al matí i també al final del dia. La pressió hauria de ser al voltant del 80% de la pressió d’oclusió de les extremitats. Ara bé, no s’ha estudiat prou l’efecte de diferents pressions relatives seguint aquest protocol. Tan aviat com l’atleta pugui fer exercici aeròbic de baixa intensitat o amb poca càrrega o exercicis de resistència, jo recomanaria que s’avancés en aquest sentit per tal de maximitzar-ne l’adaptació.

– Calen materials molt cars, com ara ecografies Doppler, per tal d’implementar i controlar el BFR?

No cal equipament molt car per fer BFR. Fa aproximadament uns deu anys vam proposar un model pràctic de BFR en una obra de referència. Des d’aleshores, diversos estudis han demostrat que aplicar genolleres a les extremitats pot contribuir a l’adaptació del múscul. El problema és que no se sap quina pressió s’hi està aplicant. Segurament això no és una preocupació per a persones sanes que volen guanyar massa muscular, perquè s’ha demostrat que quan s’apliquen un gran ventall de pressions s’obtenen resultats semblants. Ara bé, en un entorn clínic, seria important saber la quantitat de flux sanguini que es restringeix. Un suggeriment és ajustar-ho a un 7 en una escala de 10.  Es va proposar aquesta escala per tal de restringir el flux sanguini sense impedir el flux arterial. El problema amb aquesta escala és que s’apliquen una gran varietat de pressions relatives. A més, recentment hem obtingut informació al nostre laboratori que ens indica que una persona no pot exercir pressió de 7 sobre 10 en el BFR de manera fiable. Per exemple, un índex de 7 pot produir el 30% de pressió d’oclusió arterial un dia i arribar al 90% un altre dia. Una alternativa amb la qual hem treballat és l’aplicació del braçal segons la mida de l’extremitat. Per exemple, estrènyer el braçal a un percentatge de la circumferència de l’extremitat. Quan es fa, s’han produït reduccions del flux sanguini similars a les que s’obtenen quan s’utilitza equipament més car. Però tot això només s’ha demostrat en repòs, i no sabem si els resultats canvien quan es fa exercici.

Moltes gràcies per la vostra col·laboració, professor Loenneke. Estem segurs que aquesta informació serà molt útil als nostres lectors.


 

A més a més, per complementar aquesta informació presentada pel doctor Loenneke, també hem parlat amb en Javier Ruiz, preparador i readaptador físic del nostre club de bàsquet, on ja han implementat el BFR de manera habitual.

 

Javier Ruiz

Javier, quins beneficis creieu que pot aportar aquesta tècnica?

Des del nostre punt de vista, el marc del BFR presenta un avantatge fonamental per a un esportista lesionat: intentar reduir al màxim el procés d’atròfia durant el temps de la lesió. La funcionalitat del jugador lesionat es veu alterada durant un període de temps determinat i, durant aquest temps, les seves capacitats físiques disminueixen. L’entrenament amb BFR ens permet intentar reduir la pèrdua de massa muscular i la funcionalitat, que serà clau, no per reduir els temps de recuperació, però sí perquè el procés sigui de més qualitat.

El BFR combinat amb l’exercici de baixa intensitat (fins al 30% de RM) ens permet generar canvis intracel·lulars a conseqüència de l’acumulació de metabòlits, que generen una activació muscular similar al treball d’alta intensitat. Per aquest motiu, un esportista que no estigui preparat per suportar una càrrega mecànica alta (per exemple, un treball de HIT) podrà activar un nombre més elevat de fibres musculars i es beneficiarà del canvi metabòlic que té lloc quan s’utilitza l’entrenament BFR. A més, aquest canvi és responsable de l’activació de la glàndula pituïtària, que permet alliberar l’hormona del creixement (GH). Aquesta hormona és clau en el procés de síntesis del col·lagen i fa augmentar el nombre de cèl·lules satèl·lit. També es produeix un efecte analgèsic que encara s’ha d’investigar més per tal de determinar-ne exactament l’origen, però que, a la pràctica, és real: un jugador manifesta menys dolor quan realitza exercici de baixa intensitat combinat amb la restricció vascular.  Això suposa un enorme benefici en qualsevol procés return-to-play (RTP).

És important tenir en compte alguns aspectes metodològics. Segons el nostre punt de vista, el procés d’individualització és clau: aplicar la pressió correcta al braçal ens permetrà aconseguir els efectes desitjats de manera més concreta. Ara bé, en resum, podem dir que el BFR ens sembla una molt bona eina tant en els processos de readaptació com en la gestió de la patologia en si del jugador, que cada cop més s’enfronta a calendaris més exigents. L’objectiu és clar: utilitzar aquests efectes anabòlics que permeten donar un afegit metabòlic a l’estructura afectada sense sotmetre-la a l’estrès que comporta la càrrega mecànica.

 

Com podem veure, el BFR no té només una gran evidència científica que li dóna suport, sinó que ja s’està integrant en la pràctica dels esportistes d’alt nivell.

 

L’equip Barça Innovation Hub

NOTES RELACIONADES

EL GRAN DESCONEGUT EN LES LESIONS MUSCULARS: EL TEIXIT CONNECTIU DE LA MATRIU EXTRACEL·LULAR

Un editorial publicat a la revista The Orthopaedic Journal of Sports Medicine —en el qual han participat membres dels serveis mèdics del club— proposa considerar l’arquitectura íntima de la zona afectada, valorar la matriu extracel·lular com un element fonamental en el pronòstic de la lesió.

¿VOLS SABER MÉS?

  • SUBSCRIU-TE
  • CONTACTE
  • APLICAR

ESTIGUES AL DÍA AMB LES NOSTRES NOVETATS

Tens preguntes sobre Barça Universitas?

  • Startup
  • Investigador
  • Corporatiu

Si us plau, completa els camps:

Si us plau, completa els camps:

Si us plau, completa els camps:

El Formulari ha estat enviat amb èxit.

Si us plau, completa els camps:

Si us plau, completa els camps:

Si us plau, completa els camps:

El Formulari ha estat enviat amb èxit.

Si us plau, completa els camps:

Si us plau, completa els camps:

Si us plau, completa els camps:

El Formulari ha estat enviat amb èxit.