BIHUB PATH

December 31, 2021

Rendiment

L’entrenador-col·laborador, entrenaments per fomentar l’aprenentatge

By Álvaro González i Xavier Damunt.

Un dels grans dilemes amb el que l’entrenador s’enfronta en un context de màxima exigència és el de distingir entre les necessitats de rendiment partit a partit i les d’aprenentatge general d’una plantilla. L’especialista en rendiment motor australià Derek Panchuk, ex de l’NBA, en un article titulat What a good learning environment looks like? ha tractat de trobar un punt mig teòric per a aquestes contingències que es plantegen tant a curt termini (rendiment) com a llarg termini (aprenentatge) ja que en aquest equilibri trobarem la virtut.

Aprenentatge eficient

Segons Panchuk, el punt de partida ha de ser la comprensió. Un bon entrenament es basa en entendre com aprenen els esportistes. Es pot donar el cas d’entrenadors que trien exercicis per a les seves sessions sense cap objectiu concret. No obstant això, Panchuk considera que mai s’ha de perdre el nord. Un entrenador ha d’introduir els canvis pertinents després de cada partit, però mantenir sempre un pla a llarg termini. És molt fàcil que les contingències que marqui el joc en cada trobada desviïn a l’entrenador d’aquest pla o d’aquest objectiu. Si bé és important ser flexible, detalla Panchuk, és més important conservar la coherència. Un bon entrenador entendrà que l’aprenentatge porta temps i que el que es veu als partits sempre és un reflex de si el jugador ha après o no.

El pedagog estatunidenc Nicholas C. Soderstrom estableix una diferència clara entre rendiment i aprenentatge. L’exemple senzill que utilitza per explicar la seva teoria és el d’una aula on els alumnes aprenen a resoldre un problema de matemàtiques, sona el timbre i, l’endemà, quan tornen a classe, no recorden res de la classe anterior. Es pot retenir el que s’explica molt bé sense arribar a aprendre res. És una paradoxa demostrada per les recerques que s’han dut a terme en aquest camp durant dècades. El rendiment no ha de ser necessàriament un indicador aproximat de l’aprenentatge i, fins i tot, poden estar inversament relacionats.

Els exercicis de repetició, per exemple, poden semblar una solució a curt termini, però no serveixen per obtenir una visió en perspectiva, no proporcionen eines per resoldre un mateix un problema que pot presentar-se de formes diferents. Per aprendre de veritat, Soderstrom defensa el concepte de “dificultat desitjable” de Robert Björk, és a dir, la introducció constant de nous reptes que posin a prova i fixin el que s’ha après. En aquest cas, l’entrenador ha de proporcionar als seus jugadors eines que siguin permanents i flexibles.

Com ser un entrenador més eficaç

Traduït a l’àmbit esportiu, un matís que pot marcar la diferència entre un aprenentatge estèril i un que perduri és distingir els comentaris de l’entrenador que són descriptius –  explicar un error-, dels que són prescriptius – explicar l’error i com resoldre’l-. Segons la recerca Coaches’ Self-Awareness of Timing, Nature and Intent of Verbal Instructions to Athletes gairebé la meitat de les instruccions dels entrenadors són prescriptives. El motiu és obvi: funcionen. No obstant això, Panchuk creu que poden ser encara més efectives. Com demostra l’estudi Good-vs. poor-trial feedback in motor learning: The role of self-efficacy and intrinsic motivation across levels of task difficulty, les valoracions positives d’una acció ben realitzada milloren més el rendiment que els comentaris neutrals o negatius. No només això: el grup de l’experiment que va rebre els comentaris positius, també va obtenir més puntuació en resolució i motivació.

La tesi de Panchuk és que aquest tipus d’actitud de l’entrenador no només serveix per corregir errors, sinó també per obtenir beneficis psicològics. A la recerca The Effect of Self-Regulated and Experimenter-Imposed Practice Schedules on Motor Learning for Tasks of Varying Difficulty trobem una de les possibles explicacions. Un 67% de les persones que estan aprenent desitgen rebre comentaris, un feedback, quan creuen que han tingut un bon rendiment, en canvi un 73% no volen que se’ls valori quan creuen que han tingut un rendiment deficient.

Panchuk opina que qui ha fet bé una acció vol un comentari positiu per poder esbrinar què ha de fer per continuar fent-ho bé. La seva proposta és que l’entrenador s’autolimiti en els seus comentaris, que, per exemple, no passi de deu correccions negatives durant un entrenament, o que només ho faci després d’haver assenyalat els encerts. Tot es basa en establir una relació afectiva amb els jugadors.

L’afecte és molt important pel desenvolupament del jugador, però generalment aquests vincles solen ser superficials a l’esport actual. Es basen en monosíl·labs (“bé”, “així”, “no”…) i prou. Quan els comentaris que se li fan al jugador són sempre els mateixos o les mateixes poques paraules, perden el seu significat. Cal fugir d’aquestes fórmules repetitives i robòtiques i enriquir la comunicació, és fonamental omplir el buit. El silenci és el més contraproduent que pot haver entre un jugador i el seu entrenador. A part del feedback sobre les accions, l’entrenador també pot interessar-se per les sensacions del jugador. El model ideal de Panchuk és el d’un entrenador que passa més temps observant que parlant, mesura acuradament el que dirà, convida els jugadors a interactuar amb preguntes i no es limita a donar instruccions verbals, també posa exemples.

En aquest aspecte, avui en dia la tecnologia juga un paper fonamental. Les possibilitats de mostrar com s’executen les accions mai han tingut tanta precisió i objectivitat. El risc que es corre, no obstant això, és el de desenvolupar una dependència de la tecnologia. Treballar per a les dades, no pel joc.

L’entrenador com a col·laborador

Al cap i a la fi l’objectiu és sempre empoderar el jugador, però és una qüestió molt delicada pels entrenadors, perquè a vegades es pot confondre amb deixar els jugadors decidir lliurement. Del que es tracta és que l’esportista no tingui algú al costat dient-li què fa malament, sinó algú que li aporti alternatives i solucions perquè les seves accions surtin bé. Un col·laborador. Aquest especialista recomana quatre passos per establir aquesta relació:

  1. Involucrar els esportistes al procés d’aprenentatge, és a dir, que identifiquin per si mateixos en què necessiten ajuda.
  2. A l’hora d’oferir solucions, presentar diverses alternatives perquè ells puguin triar la més adequada a les seves condicions. No encotillar les seves accions de manera unívoca.
  3. Permetre que ells prenguin la paraula. Després de cada exercici, que els jugadors tinguin la iniciativa o el lideratge per comentar-lo.
  4. Abans de fer comentaris valoratius, preguntar i sondejar les sensacions del jugador durant l’acció.

Tot això a un context en el que la informació que es desprèn dels exercicis de l’entrenament sigui la mateixa que al joc. Cal evitar, en la mesura que es pugui, els exercicis que no reprodueixen accions naturals del joc. Per exemple, si un jugador s’allunya de la pilota, que no sigui per accions que no tindrien lloc a un partit, sinó que sigui per un desmarcatge. Tot i que també cal tenir en compte que, per potenciar la creativitat o el desenvolupament de les accions motrius, a vegades és convenient crear dificultats alienes al joc.

Perquè tingui lloc un aprenentatge continuat i a llarg termini, durant l’entrenament el jugador també ha de completar sempre que sigui possible el cicle de sensació-acció. Si percep que pot realitzar alguna cosa dins les regles del joc, ha de poder dur-ho a terme. En aquest aspecte, per exemple, són perjudicials les interrupcions com parar un exercici a les recuperacions de la pilota.

Per tant, l’entrenament ha d’estar basat en la pràctica de la cooperació-oposició dins un espai compartit. Aquest model és el més representatiu, i, quan es necessita optimitzar l’autoconeixement del jugador en accions concretes, els canvis introduïts faran que l’entrenament sigui menys representatiu. No obstant això, és fonamental entendre que la representativitat d’un entrenament i la seva proximitat a la realitat del joc no és el mateix. No hi ha receptes infal·libles per modular aquests paràmetres, però trobar l’equilibri adequat generarà un context favorable per a la formació dels jugadors.

KNOW MORE

¿VOLS SABER MÉS?

  • SUBSCRIU-TE
  • CONTACTE
  • APLICAR

ESTIGUES AL DÍA AMB LES NOSTRES NOVETATS

Tens preguntes sobre Barça Universitas?

  • Startup
  • Investigador
  • Corporatiu

Si us plau, completa els camps:

Si us plau, completa els camps:

Si us plau, completa els camps:

El Formulari ha estat enviat amb èxit.

Si us plau, completa els camps:

Si us plau, completa els camps:

Si us plau, completa els camps:

El Formulari ha estat enviat amb èxit.

Si us plau, completa els camps:

Si us plau, completa els camps:

Si us plau, completa els camps:

El Formulari ha estat enviat amb èxit.