BIHUB PATH

31 agost, 2020

La síndrome de impingement subacromial no altera l’ordre d’activació muscular durant els moviments fisiològics de l’espatlla

Salut i Benestar

APUNTA’T AL CERTIFICAT EN METGE D’EQUIP – CONCEPTES ESSENCIALS

unir-se ara
318K

Els problemes d’espatlla són bastant comuns, experimentant dolor el 30% de les persones en aquesta regió anatòmica en algun moment de la seva vida. A més a més de l’alta prevalença, la disfunció d’espatlla sovint és persistent i recurrent, amb un 54% dels pacients manifestant algun símptoma 3 anys després de la primera aparició de dolor en l’espatlla (1).

La síndrome de impingement subacromial (SIS) o impingement de l’espatlla ja no es defineix únicament com una patologia relacionada amb la disminució de l’espai subacromial, es tracta d’alguna cosa més complexa. És la causa més freqüent de dolor en l’espatlla i té origen multifactorial, arrossegant múltiples patologies i disfuncions subjacents. Una diagnosi precisa del SIS requereix una avaluació sistemàtica consistent en una anamnesi completa del pacient i la realització de diferents maniobres de provocació. El impingement de l’espatlla es presenta principalment amb dolor, disminució de la força muscular i del rang de moviment de l’espatlla, juntament amb la pèrdua de la funcionalitat de l’extremitat, el que repercutirà negativament en la qualitat de vida del pacient. Es creu que aquests signes i símptomes es produeixen a conseqüència de la pèrdua del control motor de la seva musculatura, debilitat dels músculs periescapulars, axioescapulars i del manegot dels rotatoris. A més a més de la possible presència de tendinopatia del manegot dels rotatoris, o del tendó de la porció llarga del bíceps braquial, discinèsia de l’escàpula o desequilibris musculars, inestabilitats o lesions del labrum que poden ser tant causa com també conseqüència del SIS.

La capacitat de l’escàpula i de l’articulació glenohumeral per mantenir la funcionalitat depèn d’un correcte control motor, determinat per l’ordre i la quantitat d’activació muscular. La majoria dels estudis sobre l’activació muscular se centren en la quantitat d’activació i no tant en el temps d’activació, sent igualment important. L’evidència en relació amb l’ordre d’activació de la musculatura de l’espatlla és inconclusa. En aquest sentit, els subjectes amb SIS acostumen a manifestar un ordre d’activació muscular alterat. Existeixen estudis que manifesten activacions musculars iniciades pel trapezi superior i retards en l’activació del serrat anterior i el trapezi inferior durant el moviment d’abducció, encara que es desconeix la seva interacció amb la resta dels músculs de l’espatlla. Segons aquests resultats es podria sospitar que les persones afectades amb aquesta patologia semblen presentar una tendència de retard en el temps d’activació d’alguns músculs periescapulars (2), podent desencadenar en discinèsia escapular. Tanmateix, en persones sanes, els estudis semblen descriure una seqüència d’activació primerenca del deltoide anterior, trapezi superior i supraspinós, seguida per una interacció no determinada del serrat anterior i del trapezi inferior, així com de la resta del manegot dels rotatoris durant els moviments de l’espatlla (3, 4, 5).

Així com en la diagnosi del SIS, els mecanismes subjacents que resulten en patrons d’activació alterats encara no estan clars, existint la dicotomia de si l’alteració d’aquests patrons és conseqüència o causa de canvis fisiopatològics associats amb el SIS. En aquest sentit, les diferències clíniques entre asimptomàtics i subjectes amb SIS continuen sense estar del tot clares. Per això, un estudi recentment publicat per personal del Departament de Fisioteràpia del FC Barcelona (6) ha tractat d’identificar els patrons d’activació muscular dels músculs de l’espatlla (musculatura periescapular, axioescapular i del manegot dels rotatoris) durant els moviments fisiològics utilitzats en una valoració de l’espatlla, a més a més de la combinació de diferents velocitats i càrregues. Per fer-ho, es van prendre registres electromiogràfics durant la flexió, l’escapció i l’abducció realitzades a velocitats ràpida, mitjana i lenta, tant amb càrrega (3 kg) en el braç com sense càrrega en 68 persones. Per identificar i descriure l’ordre d’activació alterats i la seva rellevància clínica, primer cal conèixer l’ordre d’activació en subjectes sans, per la qual cosa es van comparar 34 subjectes sans amb 34 subjectes diagnosticats amb SIS.

El principal resultat va ser que no van existir diferències en l’ordre d’activació dels músculs periescapulars, axioescapulars i del manegot dels rotatoris entre les persones sanes i les diagnosticades amb SIS. Tots els músculs es van activar abans de l’inici del moviment en totes les condicions estudiades. Els primers músculs a activar-se van ser el deltoide anterior, trapezi superior i deltoide mitjà en la majoria de les condicions valorades. La resta dels músculs estudiats (serrat anterior, trapezi inferior, deltoide posterior, pectoral major i, especialment, supraspinós, infraspinós i subscapular) no van presentar un ordre d’activació determinat. Aquests resultats qüestionen la funció estabilitzadora del manegot dels rotatoris, ja que la seva activació va ser posterior a la de la resta dels músculs. Per tant, com explica la Dra. Silvia Ortega Cebrián, membre del Departament del FC Barcelona i primera autora de l’estudi: “Ens ensenyen que el manegot dels rotatoris té una funció estabilitzadora i de ‘centratge’ per optimitzar el moviment de l’articulació, però segons els nostres resultats i d’altres previs tant en sans com en persones amb patologia, el manegot dels rotatoris s’activa després dels músculs amb funció més dinàmica. És per això que hem de continuar estudiant el rol del manegot dels rotatoris, ja que és possible que no tingui una funció tan rellevant mecànicament com inicialment creiem”.

D’altra banda, els resultats també qüestionen les tendències de reeducació dels patrons d’activació que alguns programes de rehabilitació utilitzen, ja que de moment no s’identifiquen diferències en els temps d’activació entre sans i aquells diagnosticats amb SIS. En els resultats es va observar també que el component de velocitat i càrrega sí que presentava canvis en els temps d’activació, sent els moviments a velocitat mitjana i els moviments amb càrrega els que es van activar abans.

En resum, les similituds en els patrons musculars d’activació tant en les persones diagnosticades amb SIS com en les sanes obliga els professionals a plantejar-se la necessitat de valorar d’altres moviments funcionals, així com a considerar l’avaluació individualitzada dels esquemes motors en lloc dels patrons generalitzats. Per finalitzar, la Dra. Ortega Cebrián ens deixa aquesta reflexió: “aquests resultats fan que em pregunti sobre alguns mètodes de reeducació neuromuscular o de resoldre una discinèsia escapular. Potser he deixat de preocupar-me tant pels temps d’activació i aquesta idea de la sincronització entre músculs i tracto de focalitzar-me més en la quantitat d’activació”.

 

 

BIHUB team

 

Referències:

  1. Lewis JS. Rotator cuff tendinopathy/subacromial impingement syndrome: is it time for a new method of assessment? Br J Sports Med. 2009;43(4):259-64.
  2. Cools AM, Witvrouw EE, De Clercq GA, Danneels LA, Willems TM, Cambier DC, Voight ML. Scapular muscle recruitment pattern: electromyographic response of the trapezius muscle to sudden shoulder movement before and after a fatiguing exercise. J Orthop Sports Phys Ther. 2002 May;32(5):221-9.
  3. Wattanaprakornkul D, Halaki M, Boettcher C, Cathers I, Ginn KA. A comprehensive analysis of muscle recruitment patterns during shoulder flexion: an electromyographic study. Clin Anat. 2011;24(5):619-26.
  4. Phadke V, Ludewig PM. Study of the scapular muscle latency and deactivation time in people with and without shoulder impingement. J Electromyogr Kinesiol. 2013;23(2):469-75.
  5. Reed D, Cathers I, Halaki M, Ginn KA. Does load influence shoulder muscle recruitment patterns during scapular plane abduction? J Sci Med Sport 2016, 19(9): 775-60.
  6. Ortega-Cebrián S, Bagur-Calafat C, Whiteley R, Navarro R, Monné-Guasch L, Girabent-Farrés M. Subacromial Impingement Syndrome does not alter muscle onset activation patterns during shoulder cardinal movement at different speed and load. Musculoskelet Sci Pract. 2020;48:102161

NOTES RELACIONADES

EL GRAN DESCONEGUT EN LES LESIONS MUSCULARS: EL TEIXIT CONNECTIU DE LA MATRIU EXTRACEL·LULAR

Un editorial publicat a la revista The Orthopaedic Journal of Sports Medicine —en el qual han participat membres dels serveis mèdics del club— proposa considerar l’arquitectura íntima de la zona afectada, valorar la matriu extracel·lular com un element fonamental en el pronòstic de la lesió.

¿VOLS SABER MÉS?

  • SUBSCRIU-TE
  • CONTACTE
  • APLICAR

ESTIGUES AL DÍA AMB LES NOSTRES NOVETATS

Tens preguntes sobre Barça Universitas?

  • Startup
  • Investigador
  • Corporatiu

Si us plau, completa els camps:

Si us plau, completa els camps:

Si us plau, completa els camps:

El Formulari ha estat enviat amb èxit.

Si us plau, completa els camps:

Si us plau, completa els camps:

Si us plau, completa els camps:

El Formulari ha estat enviat amb èxit.

Si us plau, completa els camps:

Si us plau, completa els camps:

Si us plau, completa els camps:

El Formulari ha estat enviat amb èxit.