APUNTA’T AL Certificat en Entrenament en Esports d’Equip
UNIR-SE ARAAquesta historia arrenca en un despatx sense finestres del palau blaugrana. Com totes les histories, neix una mica de casualitat. Mentre xerràvem sobre les rotacions en esports de canvis il·limitats, la fatiga i altres temes recurrents en aquestes trobades improvisades; va aparèixer a la pissarra el següent dubte: i si l’escenari de màxima exigència no és un de sol i són varis? Just desprès de fer-nos la pregunta, vam començar a donar-hi voltes. Per començar, no estava ben formulada (si un escenari és de màxima exigència, només ni ha un: el màxim, per tant no es pot repetir), però que va obrir-se pas per ocupar gran part dels nostres dies. Abans de seguir, cal haver entès què és i com es troba un escenari de màxima exigència.
L’escenari de màxima exigència és, per fer-ho fàcil, aquell moment del partit (o entrenament) on durant un temps determinat un jugador arriba a acumular una bestialitat de metres / repeticions / càrrega en alguna variable registrada amb EPTS (també conegut com a GPS). Aquesta visió és força reduccionista ja que també es poden tenir en compte altres variables (tàctiques, mentals o emocionals) que influeixin en aquest escenari per fer-lo el més exigent de tots; però per a la nostra explicació és millor quedar-nos amb la definició simple.
Un exemple podria ser el següent: una família fa un viatge de 8 hores per anar de vacances, i els interessa saber quina ha estat l’hora que ha recorregut més km, per descobrir-ho tenen dos opcions:
Sabíem que eren els escenaris de màxima exigència, però ara volíem saber cada quan es repetien. Va començar donar voltes una idea que potser tenia relació directa amb la repetició d’escenaris: els “encoders” lineals que s’utilitzen al gimnàs per l’entrenament de la força basat en la velocitat.
Els “encoders” lineals son sensors que s’utilitzen per mesurar la velocitat a la que es mou una pesa, maquina, barra de gimnàs de forma exacta. Aquests sensors ens permeten afegir una variable a l’entrenament de la força: la velocitat d’execució.
Un exemple de com funcionen podria ser el següent: L’entrenador d’atletisme d’un saltador vol programar unes series de squats on el seu atleta treballi sempre a una velocitat d’execució del gest molt elevada; i que quan aquesta velocitat baixi perquè la fatiga entra en joc, l’atleta pari ja que no està treballant en el llindar que l’entrenador a programat aquell dia. Per fer-ho connecta “l’encoder” a la barra de pes que portarà l’atleta a sobre i en una pantalla pot veure en temps real cada repetició a quina velocitat la realitza. A la tercera repetició, l’atleta fa el màxim de velocitat i a mesura que avança va sent cada cop més lent, l’entrenador ha decidit que quan el seu atleta baixi per sota del 90% de la repetició més rapida el pararà. Això passa a la 8a repetició i el programa on veu en directe la velocitat de l’atleta, l’avisa que està per sota del 90% de la seva millor repetició aquella sèrie, així que l’entrenador fa una senyal al seu atleta i para. Aquest és un exemple de com es pot fer servir un “encoder” lineal i la velocitat per entrenar la força.
Velocitat de cada repetició d’un “split squat”, en aquest cas no hi ha cap llindar calculat. Però ens permet veure la velocitat de cada repetició.
Podria ser, que la idea que fan servir alguns preparadors físics quan fan servir encoders, fos útil també per analitzar dades de EPTS en un partit i veure quants escenaris es repeteixen? Al final hi havia molts paral·lelismes:
REPETICIONS D’UN SQUAT PER SOBRE DEL 90% DE LA MÀXIMA VELOCITAT EN AQUELLA SERIE
=
REPETICIONS D’UN ESCENARI D’UN MINUT PER SOBRE DEL 90% DE L’ESCENARI DE MÀXIMA EXIGENCIA EN AQUELL PARTIT
Així doncs, si aconseguíem imitar un encoder per poder veure tots aquells escenaris que volguéssim dins del marge d’intensitat que nosaltres escollíssim, ja podríem quantificar el concepte de repetició d’escenaris.
La prova més senzilla va ser, buscar un entrenament qualsevol, agafar els metres recorreguts per sobre de 18 km/h, buscar la finestra d’1 minut amb més metres recorreguts i desprès buscar totes aquelles finestres per sobre d’un percentatge establert (en el nostre cas d’exemple un 80%).
Imagineu que sabem els metres que recorre un jugador de futbol sala el minut més exigent d’un partit en tota una temporada, podríem analitzar tots els partits que tenim per veure els escenaris que es donen per sobre del 90/80/70% d’aquell valor màxim que tenim guardat pel jugador. La idea és la mateixa d’un encoder lineal i un llindar de velocitat, aplicada a un escenari màxim i el llindar que escollim. Això és el que està publicat al Scientific Notes (Illa, Fernández, Tarragó, et al., 2020) de la revista Apunts.
Per resumir-ho:
Al despatx del palau semblava que començàvem a tenir clar que l’encoder d’escenaris podia funcionar. Poc a poc vam haver de donar nom a aquests escenaris: no eren escenaris de màxima exigència, eren escenaris d’alta o molt alta exigència. La idea va atraure a en Xavi Reche, en Joan Ramon Tarragó i en Gerard Carmona, estàvem davant d’una nova manera d’analitzar escenaris en esports col·lectius. Ja no analitzàvem tan sols un escenari per partit o entrenament o posició de joc; podíem analitzar la repetició, la intensitat, el temps entre uns i altres, el solapament entre variables, etc…
L’últim pas realitzat va ser veure la repetició d’aquests escenaris en entrenaments i partits. Actualment hem arribat a poder respondre aquesta pregunta: Quants escenaris d’alta i molt alta exigència en distancia a alta velocitat es donen el MD-2 en el nostre equip? El concepte es va tornant més complex a mesura que les preguntes avancen, però la idea fonamental en la que es basa tot plegat segueix sent la mateixa: un jugador té un valor 100% mesurat en els 3 escenaris més alts registrats en partits; per desprès analitzar entrenaments i partits, i veure quants escenaris per sobre del 80% i 90% del seu màxim es poden veure. L’article que en va sortir de respondre aquesta pregunta està publicat a Frontiers (Illa, Fernández, Reche, et al., 2020).
La repetició d’escenaris tot just comença a poder analitzar-se, cal imaginar fins on pot arribar aquets concepte: podrem veure quan de temps cal que passi entre un escenari i un altre per poder afrontar-lo amb garanties? En un partit on es donen més escenaris, al principi o al final? És recomanable canviar a un jugador desprès de que hagi fet X escenaris? Es marquen gols durant aquests escenaris propers al màxim? Aquestes i més preguntes són les que hem de donar resposta amb més recerca en aquest camp.
Daniel Fernandez Raventós i Jordi Illa
Illa, J., Fernández, D., Reche, X., Carmona, G., & Tarragó, J. R. (2020). Quantification of an Elite Futsal Team’s Microcycle External Load by Using the Repetition of High and Very High Demanding Scenarios. Frontiers in Psychology, 11. https://doi.org/10.3389/fpsyg.2020.577624
Illa, J., Fernández, D., Tarragó, J. R., & Reche, X. (2020). Most Demanding Passages in Elite Futsal: An Isolated or a Repeat Situation? Apunts: Educación Física y Deportes, 142, 80-84.
Tot i que hi ha diversos estudis sobre aquest tema, l’anàlisi que molts d’ells han fet d’aquestes demandes engloba només poques variables o utilitza finestres de temps molt àmplies. Un nou estudi elaborat per preparadors físics del FC Barcelona ha analitzat diversos d’aquests detalls amb més precisió.
Comprensió de les variables modificadores del joc, en funció dels graus de llibertat.
És important entrenar amb exercicis de tipus excèntric per prevenir possibles danys. Tot i això, un entrenament intensiu pot ocasionar també un cert dany muscular, que cal vigilar per reduir al màxim el risc de lesió.
La importància de construir un model de joc en el futbol.
La resistència cardiovascular dels esportistes s’ha manifestat com un moderador del resultat de la càrrega a la qual està exposat l’esportista.