La repetició d’escenaris de molt alta exigència en els esports d’equip.

I si l’escenari de màxima exigència no es donés un sol cop?

Aquesta historia arrenca en un despatx sense finestres del palau blaugrana. Com totes les histories, neix una mica de casualitat. Mentre xerràvem sobre les rotacions en esports de canvis il·limitats, la fatiga  i altres temes recurrents en aquestes trobades improvisades; va aparèixer a la pissarra el següent dubte: i si l’escenari de màxima exigència no és un de sol i són varis? Just desprès de fer-nos la pregunta, vam començar a donar-hi voltes. Per començar, no estava ben formulada (si un escenari és de màxima exigència, només ni ha un: el màxim, per tant no es pot repetir), però que va obrir-se pas per ocupar gran part dels nostres dies. Abans de seguir, cal haver entès què és i com es troba un escenari de màxima exigència.

Escenaris de màxima exigència

L’escenari de màxima exigència és, per fer-ho fàcil, aquell moment del partit (o entrenament) on durant un temps determinat un jugador arriba a acumular una bestialitat de metres / repeticions / càrrega en alguna variable registrada amb EPTS (també conegut com a GPS). Aquesta visió és força reduccionista ja que també es poden tenir en compte altres variables (tàctiques, mentals o emocionals) que influeixin en aquest escenari per fer-lo el més exigent de tots; però per a la nostra explicació és millor quedar-nos amb la definició simple.

Un exemple podria ser el següent: una família fa un viatge de 8 hores per anar de vacances, i els interessa saber quina ha estat l’hora que ha recorregut més km, per descobrir-ho tenen dos opcions:

• Una opció seria dividir aquestes 8 hores en 8 finestres d’una hora i mirant el GPS o el comptaquilòmetres saber cada hora quants km han acumulat. A aquesta primera opció en diem finestres de llargada fixa. Aquest sistema ens permetria saber quina ha estat la franja horària on el cotxe ha recorregut més km però té un problema, i és que pot ser que els 60 minuts què ha recorregut més km quedin entre 2 finestres temporals contigües però que nosaltres hem partit.
• La segona opció apareix per solucionar el problema anterior. Un cop la família porta una hora de viatge es compten els km que ha fet, quan porta una hora i un minut es compta els km que ha fet els últims 60 minuts, quan porta una hora i dos minuts es compta els km que ha fet els últims 60 minuts, i això es va repetint fins que arriba a lloc. Aquest sistema permet ajustar al minut quina ha estat l’hora que la família ha recorregut més km en cotxe, és a dir, l’escenari de màxima exigència per la seva berlina familiar. A aquesta opció en diem finestres mòbils o mètodes de mitjana mòbil.

Sabíem que eren els escenaris de màxima exigència, però ara volíem saber cada quan es repetien. Va començar donar voltes una idea que potser tenia relació directa amb la repetició d’escenaris: els “encoders” lineals que s’utilitzen al gimnàs per l’entrenament de la força basat en la velocitat.

“Encoders” lineals i l’entrenament de força basat en la velocitat

Els “encoders” lineals son sensors que s’utilitzen per mesurar la velocitat a la que es mou una pesa, maquina, barra de gimnàs de forma exacta. Aquests sensors ens permeten afegir una variable a l’entrenament de la força: la velocitat d’execució. 

Un exemple de com funcionen podria ser el següent: L’entrenador d’atletisme d’un saltador vol programar unes series de squats on el seu atleta treballi sempre a una velocitat d’execució del gest molt elevada; i que quan aquesta velocitat baixi perquè la fatiga entra en joc, l’atleta pari ja que no està treballant en el llindar que l’entrenador a programat aquell dia. Per fer-ho connecta “l’encoder” a la barra de pes que portarà l’atleta a sobre i en una pantalla pot veure en temps real cada repetició a quina velocitat la realitza. A la tercera repetició, l’atleta fa el màxim de velocitat i a mesura que avança va sent cada cop més lent, l’entrenador ha decidit que quan el seu atleta baixi per sota del 90% de la repetició més rapida el pararà. Això passa a la 8a repetició i el programa on veu en directe la velocitat de l’atleta, l’avisa que està per sota del 90% de la seva millor repetició aquella sèrie, així que l’entrenador fa una senyal al seu atleta i para. Aquest és un exemple de com es pot fer servir un “encoder” lineal i la velocitat per entrenar la força.

Velocitat de cada repetició d’un “split squat”, en aquest cas no hi ha cap llindar calculat. Però ens permet veure la velocitat de cada repetició.

Podria ser, que la idea que fan servir alguns preparadors físics quan fan servir encoders, fos útil també per analitzar dades de EPTS en un partit i veure quants escenaris es repeteixen? Al final hi havia molts paral·lelismes:

 REPETICIONS D’UN SQUAT PER SOBRE DEL 90% DE LA MÀXIMA VELOCITAT EN AQUELLA SERIE

=

REPETICIONS D’UN ESCENARI D’UN MINUT PER SOBRE DEL 90% DE L’ESCENARI DE MÀXIMA EXIGENCIA EN AQUELL PARTIT

Així doncs, si aconseguíem imitar un encoder per poder veure tots aquells escenaris que volguéssim dins del marge d’intensitat que nosaltres escollíssim, ja podríem quantificar el concepte de repetició d’escenaris.

Un “encoder” per escenaris en un entrenament

La prova més senzilla va ser, buscar un entrenament qualsevol, agafar els metres recorreguts per sobre de 18 km/h, buscar la finestra d’1 minut amb més metres recorreguts i desprès buscar totes aquelles finestres per sobre d’un percentatge establert (en el nostre cas d’exemple un 80%).

Un “encoder” per escenaris en varis partit

Imagineu que sabem els metres que recorre un jugador de futbol sala el minut més exigent d’un partit en tota una temporada, podríem analitzar tots els partits que tenim per veure els escenaris que es donen per sobre del 90/80/70% d’aquell valor màxim que tenim guardat pel jugador. La idea és la mateixa d’un encoder lineal i un llindar de velocitat, aplicada a un escenari màxim i el llindar que escollim. Això és el que està publicat al Scientific Notes (Illa, Fernández, Tarragó, et al., 2020) de la revista Apunts.

Per resumir-ho: 

1. Es va buscar el valor de l’escenari de màxima exigència per diferents variables en un jugador en diferents partits oficials. Per fer-ho es van elegir els 3 escenaris més exigents dels 12 partits analitzats i es va fer una mitjana (per suavitzar aquest 100% i fer-lo més real, no fos cas que un escenari hagués estat quelcom totalment fora de context d’un partit).
2. Es van analitzar tots els partits altre cop buscant les finestres d’un minut que estaven per sobre del 80% i 90% del màxim que vam calcular pel jugador.
3. Es van comptar quants escenaris hi ha de mitjana per partit.

Al despatx del palau semblava que començàvem a tenir clar que l’encoder d’escenaris podia funcionar. Poc a poc vam haver de donar nom a aquests escenaris: no eren escenaris de màxima exigència, eren escenaris d’alta o molt alta exigència. La idea va atraure a en Xavi Reche, en Joan Ramon Tarragó i en Gerard Carmona, estàvem davant d’una nova manera d’analitzar escenaris en esports col·lectius. Ja no analitzàvem tan sols un escenari per partit o entrenament o posició de joc; podíem analitzar la repetició, la intensitat, el temps entre uns i altres, el solapament entre variables, etc…

Un encoder per tota una temporada

L’últim pas realitzat va ser veure la repetició d’aquests escenaris en entrenaments i partits. Actualment hem arribat a poder respondre aquesta pregunta: Quants escenaris d’alta i molt alta exigència en distancia a alta velocitat es donen el MD-2 en el nostre equip? El concepte es va tornant més complex a mesura que les preguntes avancen, però la idea fonamental en la que es basa tot plegat segueix sent la mateixa: un jugador té un valor 100% mesurat en els 3 escenaris més alts registrats en partits; per desprès analitzar entrenaments i partits, i veure quants escenaris per sobre del 80% i 90% del seu màxim es poden veure. L’article que en va sortir de respondre aquesta pregunta està publicat a Frontiers (Illa, Fernández, Reche, et al., 2020).

La repetició d’escenaris tot just comença a poder analitzar-se, cal imaginar fins on pot arribar aquets concepte: podrem veure quan de temps cal que passi entre un escenari i un altre per poder afrontar-lo amb garanties? En un partit on es donen més escenaris, al principi o al final? És recomanable canviar a un jugador desprès de que hagi fet X escenaris? Es marquen gols durant aquests escenaris propers al màxim? Aquestes i més preguntes són les que hem de donar resposta amb més recerca en aquest camp.

Daniel Fernandez Raventós i Jordi Illa

Bibliografia

Illa, J., Fernández, D., Reche, X., Carmona, G., & Tarragó, J. R. (2020). Quantification of an Elite Futsal Team’s Microcycle External Load by Using the Repetition of High and Very High Demanding Scenarios. Frontiers in Psychology, 11. https://doi.org/10.3389/fpsyg.2020.577624

Illa, J., Fernández, D., Tarragó, J. R., & Reche, X. (2020). Most Demanding Passages in Elite Futsal: An Isolated or a Repeat Situation? Apunts: Educación Física y Deportes, 142, 80-84.