BIHUB PATH

February 7, 2020

LA METODOLOGIA D’ENTRENAMENT DEL FC BARCELONA, L’ENTRENAMENT COADJUVANT

Rendiment Esportiu

APUNTA’T AL BARÇA COACH ACADEMY

unirse-ara
318K

Fa quasi 25 anys Paco Seirul·lo va justificar la necessitat en l’esport d’elit que l’adaptació dels esportistes a les altes càrregues d’entrenament havia de complementar-se amb una preparació paral·lela que millorés les seves capacitats físiques i tècniques.1 Aquests estímuls es van definir com l’entrenament coadjuvant.

 

En una publicació recent,2 alguns membres del cos tècnic del FC Barcelona han intentat reordenar la proposta inicial de Seirul·lo. A més a més de l’Entrenament Optimitzador (EO), que s’ocupa de preparar els jugadors per competir, existeix una preparació complementària que tracta de preparar el jugador o jugadora per entrenar. Això és l’Entrenament Coadjuvant (EC). Les altíssimes exigències a les quals es veu sotmès un esportista en l’alt nivell obliguen a desenvolupar paral·lelament un entrenament facilitador que contribueixi a assolir les millors condicions per poder sotmetre’s a les càrregues que optimitzen el rendiment. Una limitada preparació individual dels jugadors pot ser un impediment per aconseguir el millor estat per competir. Estem parlant doncs de l’estat de forma col·lectiva i l’estat de forma individual en els esports d’equip.3 O de càrrega col·lectiva i individual, si es prefereix. El millor estat de forma d’un jugador s’aconsegueix amb la contínua autooptimització de tots els sistemes que configuren la persona, en cada moment de la seva vida esportiva, i es manifesta amb una contínua i ininterrompuda millora del seu rendiment en el si de l’equip. El millor estat de forma respecte als companys de l’equip solament es pot aconseguir si existeix una homogeneïtat en l’estat de forma individual de tots els components de l’equip. Això permet aconseguir les interaccions específiques necessàries entre tots els jugadors que permeten executar el joc col·lectiu. És possible que l’estat de forma individual no sigui l’òptim per a tots els esportistes, però sí que ha de ser el necessari per poder col·laborar individualment en el joc col·lectiu.

 

Per als autors de l’article, l’EC pot ser classificat en quatre blocs:

 

1. L’EC preventiu, dedicat a treballar sobre els factors que poden suposar un risc de lesió en l’esportista.

2. L’EC de restauració, que s’encarrega d’optimitzar la recuperació de l’esportista després de les sessions d’entrenament i de cada competició.

3. L’EC estructural, que té alguna cosa a veure amb els canvis morfològics dels jugadors (composició corporal, hipertròfia i metabolisme).

4. L’EC de qualitats específiques, on s’intenta que les manifestacions de desplaçament, salt, lluita i accions amb la pilota es trobin en el seu nivell òptim.

Per fer-ho, el treball s’organitza en diferents nivells d’aproximació d’acord amb el nivell de similitud entre els exercicis proposats respecte a la motricitat específica de la competició: des del treball més general al dirigit, especial i de competició. 4 Els últims dos nivells no formaran part de l’EC, ja que s’integrarien a l’EO.

 

En qualsevol cas, si volem ser eficients en les propostes d’entrenament, hem de tenir molt en compte alguns principis. La proposta original de Seirul·lo no té res a veure tant amb l’elecció d’exercicis o mitjans d’entrenament concrets com en entendre que l’home o dona esportista està conformat per una sèrie d’estructures hipercomplexes que es relacionen entre si de forma interactiva i retroactiva. L’entrenador ha de proposar tasques i situacions que comprometin al jugador i li permetin automillorar-se per entendre millor la situació que ha de resoldre i adaptar les seves capacitats per fer-ho.4,5 La millora en l’entrenament de l’esportista (tant a l’EC com a l’EO) reconeix que són les condicions en què es practiquen les tasques les que permeten o no que els esportistes s’automillorin. No existeix la preparació física o l’entrenament tècnic com a tal. Existeix la millora de l’esportista. Per fer-ho es tracta d’estimular totes les estructures de l’esportista a la vegada encara que, segons l’objectiu concret, s’hagi d’estimular preferentment l’estructura cognitiva, la coordinativa, la condicional o la socioafectiva. Un exemple. És molt diferent demanar-li a un jugador que faci un press de banca en unes determinades condicions condicionals (nombre de quilos, repeticions, pausa…) que a més a més demanar-li que faci un rebot amb la barra a la meitat de l’execució o acabi realitzant una flexió-extensió de canells. El suport condicional de la tasca s’ha vist modificat per l’estimulació coordinativa addicional. Que és precisament el que acosta una execució tan general com és el press de banca a la força que necessita un jugador d’handbol per llançar quan ha de fintar, llançar d’una forma inesperada o prendre decisions en l’últim moment. Els preparadors han de ser experts en analitzar i comprendre la motricitat específica de cada esport i saber com estimular cada estructura de l’esportista. Parlem de comprendre, per exemple, com la combinació de moviments o les variacions espacials o temporals en l’execució alteren el suport coordinatiu de la feina o com la identificació d’estímuls propis o de l’entorn i el desenvolupament d’estratègies de decisió i d’autocontrol i autoavaluació permeten treballar millor el suport cognitiu de les tasques. I ara es tracta de connectar la proposta amb els desigs, motivació o les mateixes capacitats de cada esportista. A més a més, convé de no oblidar que la millora de cada estructura de l’esportista influeix en les altres estructures. No es pot millorar el jugador treballant aïlladament una capacitat.

 

La intervenció en l’entrenament del Professor Seirul·lo no se centra tant en propostes de mètodes, ni continguts, sinó en definir un model que faciliti la interacció de tots els components de l’acció esportiva, i que permeten no solament aprenentatges motrius, sinó també adquirir d’altres factors que van implícits en aquestes execucions personals i individuals, com són les capacitats intel·lectuals particulars. La mesura del rendiment en qualsevol tasca només constitueix una indicació limitada del que fa realment el subjecte. 6

 

Carlos Lago Peñas

 

Referències:

1 Seirul·lo Vargas, F. (1986). Entrenamiento coadyuvante. Apunts. Medicina de l’Esport, 23, 38-41.

2 Gómez, A., Roqueta, E., Tarragó, J. R., Seirul·lo, F., & Cos, F. (2019). Training in Team Sports: Coadjuvant Training in the FCB. Apunts. Educación Física y Deportes, 138, 13-25. doi:10.5672/apunts.2014-0983.es.(2019/4).138.01.

3Seirul·lo Vargas, F. (1998). Preparación física en deportes de equipo. Curso de Postgrado en Preparación Física. La Coruña. Manuscrit inèdit

4 Seirul·lo Vargas, F. (1993). Preparación física aplicada a los deportes de equipo: balonmano. Cuadernos Técnico Pedagógicos de INEF de Galicia nº 7.

5 Seirul-lo Vargas, F. (1976). Hacia una sinergética del entrenamiento. Apunts. Medicina de l’Esport, 13, 93-94.

6 Durand, (M. (1988). El niño y el deporte. Barcelona: Paidós.

 

NOTES RELACIONADES

¿VOLS SABER MÉS?

  • SUBSCRIU-TE
  • CONTACTE
  • APLICAR

ESTIGUES AL DÍA AMB LES NOSTRES NOVETATS

Tens preguntes sobre Barça Universitas?

  • Startup
  • Investigador
  • Corporatiu

Si us plau, completa els camps:

Si us plau, completa els camps:

Si us plau, completa els camps:

El Formulari ha estat enviat amb èxit.

Si us plau, completa els camps:

Si us plau, completa els camps:

Si us plau, completa els camps:

El Formulari ha estat enviat amb èxit.

Si us plau, completa els camps:

Si us plau, completa els camps:

Si us plau, completa els camps:

El Formulari ha estat enviat amb èxit.