21 maig, 2019

GETTING INTO THE GAME: LA PROVA QUE L’ESPORT D’EQUIP CONTRIBUEIX AL DESENVOLUPAMENT EN LA INFÀNCIA

Social Impact
160K

Sense distingir nacionalitats ni races, quan un infant veu sortir al camp un jugador del seu equip se li omplen els ulls d’il·lusió. Aquesta emoció és així d’especial perquè en el seu cor se sent identificat amb l’esportista, i potser fins i tot aspira a ser com ell algun dia, a l’esport o a la vida. Si ha nascut en un entorn afavorit, aconseguirà que li regalin la samarreta amb el nom i els colors del jugador i la lluirà com la seva peça més especial. Els pares consideraran aquest regal un estímul beneficiós, igual que la participació de l’infant en activitats esportives i lligues escolars. Però què passa quan l’entorn social o familiar no pot facilitar-li aquest desenvolupament òptim?

Precisament per donar resposta a aquestes qüestions s’han implantat a tot el món els programes d’esport per al desenvolupament (S4D, per les sigles en anglès), que es basen en el fet que la pràctica esportiva en la infància millora tant els resultats educatius com les habilitats socials. Dos avantatges fonamentals per als nens en situació d’exclusió o pobresa dels quals, tanmateix, fins ara no hi havia proves científiques que garantissin l’assoliment d’aquests resultats. Ara, gràcies a una investigació en la qual han col·laborat la Fundació Barça i Unicef, disposem no només de proves sòlides dels beneficis dels programes de S4D, sinó també d’una sèrie de conclusions que, reflectides en l’informe “Getting into the game”, ofereixen dades suggestives de les fortaleses i debilitats d’aquests programes i obren la porta a millorar-ne la implantació i el desenvolupament.

El mètode d’investigació ha comparat les dades obtingudes amb aquests programes a tot el món durant l’última dècada, les publicacions de qualitat relacionades i una sèrie d’enquestes als responsables que els desenvolupen. Aquesta vocació universal ha permès demostrar que els nens i joves de fins a 18 anys, amb independència de la seva nacionalitat, raça o idioma, es beneficien de l’efecte favorable d’aquests programes. I és així en diverses àrees fonamentals, començant per l’educació.

 

Els programes de S4D potencien l’atractiu de l’educació, però no se sap prou bé com poden millorar també el rendiment acadèmic

Als llocs on s’aconsegueix la millora és perquè s’ha centrat l’atenció en els instructors i les parts interessades en l’àmbit local. Els instructors participen en la identificació i resolució de problemes, se’ls selecciona i se’ls forma segons uns criteris de qualitat i se’ls ofereixen bones condicions laborals. Les famílies, comunitats i escoles, per la seva banda, hi tenen una participació activa. Si no es compleixen aquestes dues condicions, llavors els materials d’aprenentatge no es corresponen amb les necessitats reals, la formació dels instructors no és l’adequada i l’assetjament escolar es torna a produir en el programa. Els programes tampoc no funcionen si es persegueixen diversos objectius, o si no es defineix la manera en què l’esport contribueix a assolir resultats acadèmics.

Un exemple n’és la MYSA Academy de Kenya, que gestiona 1.800 equips de futbol dirigits a nens i nenes en edat escolar, cosa que és fonamental en un país de famílies majoritàriament pobres amb un sistema educatiu exclusivament de pagament. Per facilitar-ne la participació, han de resoldre les necessitats concretes dels nens, com ara substituir-los durant l’entrenament si han de tenir cura de germans que encara són nadons. Però alhora, per participar, se’ls exigeix un servei en benefici de la comunitat: la neteja dels residus i el foment de la higiene, vital en el control de les malalties en aquest país.

 

Les iniciatives de S4D augmenten el sentit de pertinença al grup social i integren els grups marginats, tot i que també poden ser una barrera per a la inclusió

 

Els esports d’equip faciliten la integració si se centren en el desenvolupament d’habilitats socials, la reducció de les desigualtats econòmiques i l’apoderament de les nenes. En el cas dels grups marginats, disposar d’espais segurs on trobar-se, relacionar-se i participar en la vida social acaba fent que s’integrin. Però alhora poden trobar-se barreres importants, com ara les cultures esportives tradicionals que exclouen el sexe femení o els joves LGBTQi; les famílies marginals que rebutgen l’esport com a pràctica pel fet de no generar ingressos immediats, o la llunyania o falta d’accessibilitat de les instal·lacions poden suposar barreres importants.

Aquest punt pot il·lustrar-se amb el programa FutbolNet de la Fundació Barça, que es proposa integrar al Líban els nens sirians, les famílies dels quals són refugiats de guerra. Els entrenadors d’aquests nens han hagut d’encarar el rebuig dels nois a jugar contra noies, el dels pares libanesos al fet que els seus fills es relacionessin amb nens d’altres nacionalitats i el de les famílies al fet que les nenes juguessin a futbol. Però un cop superades les barreres, els nens s’han sorprès de descobrir que tenen moltes coses en comú, al marge del lloc on hagin nascut o amb quin sexe. Fins i tot han rebatejat les entrenadores del programa com «les superheroïnes».

 

S’ha sobrevalorat la capacitat de l’esport per contribuir a la protecció de la infància

 Això no vol dir que no tingui un efecte positiu en la reducció de la violència i les conductes de risc relacionades. Les aportacions positives són tenir un espai d’entrenament segur, aprendre a solucionar conflictes mitjançant el joc net i veure en l’entrenador un model de conducta. Però és difícil que tot això s’imposi per sobre de les normes socials, els prejudicis o la cultura violenta de certes societats i sectors socials, especialment en famílies amb conductes delictives o en zones de conflicte bèl·lic. Sobretot, falten evidències que l’esport contribueixi a reduir l’explotació o els maltractaments als nens. 

Un cas revelador és el dels centres AMANDLA de Sud-àfrica, enfocats en les activitats extraescolars, concebuts com a espais segurs i que compten amb treballadors socials. Molts dels entrenadors que hi treballen eren delinqüents armats que van renunciar a les pistoles per explicar als més joves que hi ha altres opcions. A vegades, malgrat això, les bandes acaben pressionant prou per reclutar aquests nens i fer que deixin l’esport.

 

Promouen l’apoderament, però aquesta capacitat s’anul·la si es fa massa èmfasi a eliminar les diferències

L’apoderament s’examina en l’informe des de la perspectiva individual, grupal i comunitària. S’aconsegueix quan els programes busquen l’autonomia, l’autodisciplina i l’autocontrol de l’infant, per fer que, a més, mitjançant el domini d’una habilitat esportiva, també millori la percepció que té de si mateix. L’esport d’equip també reforça els vincles i les relacions afectives amb el grup —l’equip— i amb la família, i la participació grupal de les famílies promou l’orgull local i en millora el desenvolupament sostenible. Ara bé, les tasques pendents en l’apoderament són la importància excessiva que s’atorga al model de dèficit, que fa massa èmfasi en fer iguals a tots els nens; l’oposició dels adults al fet que els nens participin en activitats considerades «de gent adulta»; i la falta d’un consens per mesurar l’apoderament i fer que els programes hi girin al voltant.

A Xile, el Perú, l’Equador, Haití, Mèxic, el Paraguai i Kenya, l’ONG Fútbol Más capacita alguns veïns dels barris de les ciutats perquè s’impliquin, al costat dels formadors, en els programes de S4D. Un cop s’aconsegueix que hi participin plenament, el personal de l’organització es retira i l’estructura continua treballant amb els líders locals, els quals s’han apoderat, al costat dels nens, per continuar oferint aquest servei a la comunitat.

La investigació no s’acaba aquí; el 2019 ja n’ha començat la segona fase. Aquesta vegada, els objectius són posar a prova les conclusions de la primera fase, fer consultes a joves, experts en S4D i parts interessades, i plasmar tots aquests coneixements en polítiques, pràctiques i recomanacions factibles adreçades a professionals. Tot això es deu al fet que l’aliança entre la Fundació Barça i Unicef, en col·laboració amb l’Oficina d’Investigacions Innocenti, té com a objectiu augmentar l’eficàcia i les garanties de la feina dels professionals i els encarregats de formular polítiques, per tal de satisfer les necessitats dels nens amb els quals treballen.

L’informe complet en anglès i en espanyol es pot baixar d’aquí

 

L’equip Barça Innovation Hub

¿VOLS SABER MÉS?

  • SUBSCRIU-TE
  • CONTACTE
  • APLICAR

ESTIGUES AL DÍA AMB LES NOSTRES NOVETATS

Tens preguntes sobre Barça Universitas?

  • Startup
  • Investigador
  • Corporatiu

Si us plau, completa els camps:

Si us plau, completa els camps:

Si us plau, completa els camps:

El Formulari ha estat enviat amb èxit.

Si us plau, completa els camps:

Si us plau, completa els camps:

Si us plau, completa els camps:

El Formulari ha estat enviat amb èxit.

Si us plau, completa els camps:

Si us plau, completa els camps:

Si us plau, completa els camps:

El Formulari ha estat enviat amb èxit.