ESCENARIS DE MÀXIMA EXIGÈNCIA EN JOCS DE POSICIÓ, ES REPLIQUEN DE LA MATEIXA MANERA EN TOTES LES DEMARCACIONS?

Amb l’objectiu de descriure la resposta condicional dels jugadors en competició, p. ex. la distància en cursa, s’ha utilitzat el valor mitjà recorregut (en metres per minut) durant una part o el partit complet. Posteriorment, es van començar a utilitzar períodes més curts del partit (p. ex., 15 min en Robinson, O’Donoghue, Wooster, 2011 o 5 min en Bradley i Noakes, 2013), amb els quals es van revelar períodes més intensos. No obstant això, s’ha comprovat recentment (Gabbet et al., 2016) que aquests valors, provinents de períodes estàtics, podrien no representar els escenaris de màxima exigència o EME. Recentment, l’aplicació de la tècnica rodant (Varley et al., 2012) ha permès constatar la presència d’escenaris més exigents, des del punt de vista condicional, que els valors mitjans utilitzats fins avui (Els jocs reduïts són la solució dels nostres problemes?).

Amb aquesta tècnica es trasllada, segon a segon (o frame a frame, en funció de quina sigui la unitat de mostreig), el període o interval escollit (p. ex., 1, 3, 5 o 10 min), amb el qual es detecten els valors més alts de la/es variable(s) física/físiques presa(es) com a referència (p. ex., distància recorreguda per sobre de 14 km·h^-1). Ambdues magnituds, el període o finestra de temps establert i la variable de rendiment físic escollida, segueixen la relació matemàtica representada per la llei potencial o Power Law (Katz i Katz, 1999). A mesura que la finestra es fa més gran, es redueix el valor relatiu de la variable condicional. Al futbol, per exemple, quan la finestra s’apropa als 15 minuts, els valors de la variable condicional són molt similars als valors mitjans d’una part o del partit complet (Lacome et al., 2018).

Els científics de l’esport, a més de polir la descripció dels EME (Martín-García et al., 2018), comencen a interessar-se per saber si el procés d’entrenament pot replicar aquests escenaris. Concretament, es demanen si hi ha tasques jugades que permetin replicar-los (Lacome et al., 2018). En aquest context, el treball presentat analitza el tema amb l’aplicació de dos aspectes originals: en primer lloc, la connexió simultània dels EME de diverses variables; en segon lloc, els EME dels jocs posicionals es van comparar en termes relatius als EME registrats per cada jugador en competició (p. ex., distància recorreguda en % respecte al seu EME en competició per a aquesta mateixa variable).

Els participants van ser 21 jugadors de l’equip de reserva del Barça durant la temporada 2015-16, els quals es van dividir en les demarcacions habituals: defensa central (CD, n=4), defensa lateral (FB, n=6), migcampista (MF, n=3), migcampista ofensiu (OMF, n=3) i davanter (FW, n=5). Les finestres de temps i els jocs de posició estudiats van ser: 1) finestres de 5 min per als jocs reduïts (SSG) [SSG5, jugadors per equip = 5, porters = 2, dimensions = 33 × 40 m i durada = 6 ± 1 min; SSG6, jugadors per equip = 6, porters = 2, comodins = 1, dimensions = 33 × 40 m i durada = 6 ± 1 min] i de 10 min per als jocs llargs (LSG) [SSG9, jugadors per equip = 9, porters = 2, dimensions = 72 × 65 m i durada = 12 ± 3 min; SSG10, jugadors per equip = 10, porters = 2, dimensions = 105 × 65 m i durada = 11 ± 3 min] i per als partits de competició, els quals van tenir una finestra temporal de 45 min. Les variables analitzades van ser representatives dels diversos sistemes de moviment, locomotor, mecànic i energètic, com ara la distància total recorreguda o la recorreguda a alta velocitat, acceleracions/desacceleracions o variables relacionades amb la potència metabòlica, respectivament. Els resultats principals es recullen a les tres figures següents (1, 2 i 3). Les gràfiques representen el percentatge respecte als períodes de màxima exigència del partit pel que fa a distància en metres per minut (Figura 1), distància a més de 25 km·h^-1 (Figura 2) i nombre d’acceleracions o ACC (Figura 3). La línia discontínua vermella representa el 100 %, és a dir, marca el límit on es replicarien els EME de la competició.

Les conclusions principals de l’estudi van ser les següents:

• Els diversos formats de joc repliquen en magnituds diferents els EME de competició i són particulars per a cadascuna de les demarcacions del joc.
• En totes les variables, els valors mitjans obtinguts dels 45 min que dura una part es troben per sota de la competició als EME (del 70 % al 80 %), a la finestra de 10 min.
• A mesura que els formats de joc es fan més grans, les demandes de distància total recorreguda i la recorreguda per sobre de 25 km/h augmenten. No obstant això, s’incrementen les demandes pel que fa a la competició en la variable ACC (i desacceleració o DEC) quan es redueixen els formats de joc.
• Els LSG10 que es juguen amb una durada de 10 min repliquen la majoria de les demandes dels EME i aconsegueixen demandes d’esprint superiors, mentre que, en els formats amb un menor nombre de jugadors, les variables ACC i DEC queden sobreestimulades de manera considerable (>120 %).
• Les demandes relacionades amb els EME de la competició, en termes relatius a la competició de cada jugador, són particulars. Quan els formats són petits (SSG5 i SSG6), es troben més diferències entre demarcacions en la variable ACC i distància total.
• Si es volen aconseguir EME més exigents que els de competició, els formats de joc no haurien d’allargar les durades dels partits d’entrenament o LSG10 més enllà dels 15 min.

Cal obtenir més informació sobre els EME de la competició i observar si els formats jugats poden replicar-los. L’aplicació es relaciona amb el mitridatisme o l’autoprotecció davant aquests EME, amb el qual s’adquireix tolerància a partir de l’habituació. D’aquí sorgeix la necessitat de proposar, en el procés d’entrenament, contextos on apareguin aquests escenaris (p. ex., dissenyar tasques específiques) i s’ofereixi l’oportunitat de què el jugador quedi immunitzat i afronti amb garanties (p. ex., reduint el risc de lesió) aquest tipus d’escenaris d’alta exigència condicional que puguin donar-se en competició.

Article original

Martín-García, A., Castellano, J., Gómez, A., Cos, F., i Casamichana, D. (2019). Positional demands for various-sided games with goalkeepers according to the most demanding passages of match play in football. Biology of Sport, 36(2), 171–180.

Apunta’t al Barça Coach Academy

Referències

1. Bradley PS. i Noakes TD. (2013) Match running performance fluctuations in elite soccer: indicative of fatigue, pacing or situational influences? Journal of Sports Sciences 31, 1627-1638.
2. Gabbett TJ, Kennelly S, Sheehan J, Hawkins R, Milsom J, King E, Ekstrand J. If overuse injury is a ‘training load error’, should undertraining be viewed the same way? Br J Sports Med. 2016;50:1017-1018.
3. Katz J, Katz L. Power laws and athletic performance. J Sports Sci. 1999;17(6):467-476.
4. Lacome M, Simpson BM, Cholley Y, Lambert P, Buchheit M. Small-Sided Games in Elite Soccer: Does One Size Fit All?” Int J Sports Physiol Perform. 2017;1-24.
5. Martín-García A, Casamichana D, Díaz, AG, Cos F, Gabbett, TJ. “Positional Differences in the Most Demanding Passages of Play in Football Competition”. J Sports Sci Med. 2018;17(4):563.
6. Robinson G, O’Donoghue P, Wooster B. Path changes in the movement of English Premier League soccer players. J Sports Med Phys Fitness. 2011, 51(2):220-6.
7. Varley, M.C., Elias, G.P. i Aughey, R.J. (2012) Current match-analysis techniques’ underestimation of intense periods of high-velocity running. International Journal of Sports Physiology and Performance 7, 183-185.

Julen Castellano