Els que han vist futbol d’elit durant l’última dècada segur que s’han adonat que el joc és més exigent que mai1.Aquest fet destaca la importància dels mètodes d’entrenament amb l’objectiu de preparar els jugadors pels rigors del joc2.Si ens basem en el mantra “entrena igual que jugues”, seria convenient complementar els entrenaments actuals amb exercicis de condicionament relacionats amb la funció tàctica dels jugadors3(específics de posició), i fins i tot amb elements de l’estil de joc o el perfil energètic del club4(joc posicional). En aquest sentit, s’analitzarà la manera en què es poden incorporar aquests estímuls a dues àrees de condicionament al futbol: 1) entrenament d’equip i 2) etapa final de la rehabilitació individual. Es presenten exemples de dos clubs europeus.
El FC Barcelonautilitza un model d’entrenament únic amb un estímul general i posicional4.L’estil de joc diferent és la base de l’entrenament. Es posa èmfasi en la passada i la combinació mentre es carrega físicament els jugadors5.Amb un entrenament més detallat, el personal examina el rendiment físic de cada posició/jugador als partits per preparar diferents escenaris de joc5. Per exemple, les dades obtingudes per GPS dels jugadors del FC Barcelona revelen que els centrals i els davanters centre tenen exigències físiques més baixes als partits que els laterals i els migcampistes4,5.Això s’integra en el context específic del futbol per crear entrenaments de condicionament per al conjunt, però també per a posicions i jugadors individuals. Els modes de condicionament que s’utilitzen al club inclouen situacions simulades en forma de circuits d’equip, jocs reduïts i exercicis de joc posicional.
Situacions simulades: circuits específics de posició en equip
Els circuits s’han desenvolupat per carregar el físic en relació amb les activitats de posició específiques i segons l’estil de joc de l’equip i els trets individuals de cada jugador. Per exemple, els jugadors ocupen certes zones del camp d’acord amb les seves posicions. Una versió del circuit comença amb el migcampista defensiu conduint la pilota a la línia de mig camp, abans d’amagar-la i obrir-la al lateral. El lateral l’aguanta i la passa al migcampista de suport per tal que pugui sobrepassar-lo amb molta intensitat abans de tornar ràpidament a una posició defensiva per recuperar-se. Ara, tres migcampistes canvien de jugada. El lateral contrari baixa per la banda mentre un davanter es mou cap a l’interior. El lateral rep la pilota del migcampista i dribla per la banda abans de centrar cap a l’àrea. Tots els davanters penetren a l’àrea mentre els centrals defensen la centrada. La seqüència pot acabar aquí o continuar amb una cursa de recuperació. Es poden fer variacions per posar a prova els jugadors en diferents escenaris amb càrrega controlada per mitjà de la modificació de normes/configuració de l’exercici, treball/descans, repeticions, etcètera. Els exercicis en què es treballen alhora totes les posicions amb tasques de pilota específiques aporten varietat a l’entrenament i carreguen el físic amb alguns elements tàctics.Tanmateix, a aquests circuits els manquen escenaris dinàmics i imprevisibles en què el posicionament individual i col·lectiu ha d’adaptar-se i reaccionar en conseqüència, d’aquí l’aplicació complementària dels exercicis de joc posicional (vegeu més endavant).
Situacions simulades: exercicis de joc posicional en equip
Altres situacions simulades utilitzades pel FC Barcelona que tenen un estímul posicional més subtil però s’adapten a l’estil de joc són els jocs reduïts i posicionals. Aquests jocs són més dinàmics que els circuits anteriors, ja que els jugadors tenen àrees prioritàries en les quals l’espai s’adapta al context habitual del jugador en la competició, però sense cap norma que els limiti l’espai durant la tasca6.Alguns jocs segueixen el principi de “joc posicional”, pel qual els jugadors treballen en conjunt a un ritme alt passant-se la pilota en espais propers i atraient la pressió defensiva per tal d’aconseguir una passada a un jugador desmarcat i treure profit de l’espai (per exemple, la metodologia de Paco Seirul·lo). Encara que aquests exercicis no són específics de posició, requereixen que la selecció de jugadors amb funcions determinades es posicionin de manera intel·ligent (per exemple, que els laterals s’obrin i es moguin amunt i avall per la línia lateral mentre els jugadors centrals es mouen entre línies en zones intermèdies amb molta activitat) i que l’equip treballi en conjunt i de manera dinàmica. Aquests jocs posicionals proposen diferents exigències físiques als jugadors seleccionats. Per exemple, l’ús de jugadors “comodí” (o jugadors “flotants”) fomenta la retenció de la pilota i genera superioritat numèrica per a l’equip que té la possessió6.Per tant, els jugadors “comodí” només tenen una funció ofensiva en possessió, i se’n poden fer adaptacions per a diferents jugadors. Les exigències físiques dels jugadors “comodí” de la figura següent són inferiors a les d’altres jugadors (en concret, en formats 8v8 + 3 vs.4v4 + 3)6.A més, els escenaris de joc en 3v2 + 2v1 també sobrecarreguen físicament els jugadors en funcions ofensives/defensives, però no sempre són específics de posició, sinó que imiten escenaris posicionals dinàmics habituals mentre condicionen els jugadors. Les normes, el nombre de jugadors, la zona i el treball/descans es poden ajustar en funció de l’objectiu de condicionament (entrenament de velocitat o aeròbic d’alta intensitat, etcètera). Per tant, el context del joc és absolutament clau per a la prescripció de l’entrenament7.Per exemple, es poden comptabilitzar factors com l’objectiu de condicionament de l’exercici o l’estil de joc de l’equip, a més de la posició de cada jugador. Tot això són peces importants del trencaclosques a l’hora de preparar tasques d’entrenament per assegurar el bon rendiment dels jugadors. Amb aquest enfocament, alguns dels condicionaments del FC Barcelona tenen un element posicional diferent (per exemple, específic de posició o de joc posicional). Al vídeo següent es poden veure algunes situacions simulades en forma de jocs posicionals i la variació d’un circuit tàctic.
Al llarg del procés de rehabilitació, els jugadors d’elit s’exposen a diversos condicionaments per poder tornar als entrenaments i partits8.Quan els jugadors entren en l’etapa final de la rehabilitació i tenen autorització mèdica per córrer a velocitat màxima i fer canvis de direcció, cal prescriure exercicis basats en les demandes de l’entrenament. Aquests exercicis no només preparen els jugadors per a les exigències físiques de l’entrenament, sinó que també treballen els moviments únics, les habilitats i les accions tàctiques de la seva posició determinada9.Els jugadors continuen millorant la condició física aeròbica durant l’etapa final de la rehabilitació, així que els exercicis específics de posició poden complementar l’entrenament de resistència contínua. A més de proporcionar un estímul d’entrenament, els exercicis específics de posició que treballen l’esprint, el salt, el llançament i el canvi de direcció també plantegen demandes addicionals al sistema neuromuscular, de manera que els jugadors són robusts i capaços de fer front a l’entrenament10.
Exercicis de resistència a la velocitat específics de posició: etapa final de la rehabilitació individual
Els exercicis que utilitzen intervals permeten que els professionals se centrin en qualitats físiques determinades per garantir l’adaptació dels jugadors i, per tant, la seva tornada. Una alternativa eficaç en aquesta etapa de la rehabilitació és l’entrenament de la resistència a la velocitat, ja que millora la capacitat de resistència i les habilitats d’esprint al futbol.11El jugador ha de dur a terme una activitat futbolística intensa durant 20-30 segons, amb períodes de recuperació de 40-180 segons i 8-10 repeticions, segons l’objectiu de l’exercici. Es tracta d’una activitat que posa a prova els jugadors de manera aeròbica i anaeròbica amb el contacte amb la pilota, així que és una preparació ideal abans d’un retorn a l’entrenament en equip (amb exercicis complementaris centrats en altres qualitats)12.El personal de condicionament i els preparadors físics de la Liverpool FC Academy utilitzen una combinació de les dades científiques obtingudes a partir de l’anàlisi de partits i l’art d’entrenar per dissenyar exercicis de resistència a la velocitat específics de posició. L’anàlisi de partits demostra que les curses durant els partits tenen més intensitat per als interiors i menys intensitat per als centrals, i un punt intermedi per als laterals, els migcampistes i els davanters centre9.Les dades dels partits en context permeten comprendre la intenció dels esforços en possessió i sense, més enllà de distàncies i freqüències “cegues”9.Per exemple, en possessió, els davanters centre fan més esforç en la zona ofensiva, conduint pel centre del camp, corrent cap enrere i penetrant a l’àrea. En el cas dels laterals i els interiors, l’esforç és superior en les sobrepassades i les curses per la banda9.També fan més centrades després d’aquestes curses perquè els esforços acaben en zones d’atac àmplies. Sense possessió, les posicions amb funcions defensives com els centrals, els laterals i els migcampistes duen a terme esforços més intensos per cobrir l’espai o els companys o fer curses de recuperació, mentre que totes les posicions realitzen esforços freqüents per tancar l’equip contrari9.Així, aquests patrons s’han integrat en exercicis de condicionament aïllats i específics de posició durant l’etapa final de la rehabilitació. El vídeo i la figura següents mostren l’exemple d’un interior; la conducció cap a dins té relació específica amb les tàctiques de l’equip per a aquesta posició. Les dades obtingudes a partir dels GPS utilitzats pels jugadors de la Liverpool FC Academy en retorn de lesió van revelar que els interiors i els laterals duien a terme curses de més intensitat en aquests exercicis, un fet que mostra coherència amb la dinàmica dels partits13.A més, els centrals i els davanters van cobrir la distància més baixa, però les acceleracions i desacceleracions van ser més intenses12.Aquest format pot resultar d’utilitat en sessions de “recàrrega” quan els jugadors no tenen minuts. També es poden treballar múltiples posicions al mateix temps per afegir un escenari i un estímul més dinàmics.
El preparador físic no només prepara els jugadors per les exigències de l’entrenament, sinó que també els familiaritza amb els llançaments, els moviments posicionals aïllats o l’orientació de l’espai al terreny de joc, i els proporciona un estímul reactiu perquè els jugadors s’exposin a moviments descontrolats quan entrenen amb més jugadors. Els clubs d’elit han d’aprofitar el seu servei d’anàlisi per examinar els moviments dels jugadors i crear exercicis personalitzats que no només siguin específics de posició, sinó també específics a escala individual (deixant de banda les distàncies/freqüències “cegues”). Així, els professionals poden identificar disfuncions en el moviment i millorar la mecànica, com ara modificar la posició d’una espatlla o una postura corporal en una desacceleració per pressionar un oponent.
L’entrenament al futbol d’elit requereix la combinació de la ciència i l’art d’entrenar per dissenyar exercicis individuals i d’equip adequats7.Els enfocaments presentats (jocs específics de posició o jocs posicionals) il·lustren la importància del context a l’hora d’elaborar exercicis de condicionament personalitzats. Pot ser profitós complementar l’entrenament amb un estímul relacionat amb la funció tàctica dels jugadors en l’equip, i fins i tot amb elements de l’estil de joc o el perfil energètic del club. És important destacar que hi ha moltes maneres efectives de realitzar aquest tipus de treball i només hem ofert alguns exemples per al lector interessat (per exemple, es poden fer servir molts enfocaments específics dels aspectes metodològics i culturals dels clubs). Recomanem que els estudis posteriors tinguin en compte el context específic del futbol quan proporcionin directrius de condicionament, i les anàlisis de partits integrades poden ser avantatjoses per a aquesta finalitat7,9,12,14,15
Paul S. Bradley
Professor titular de Rendiment Esportiu de la John Moores University de Liverpool i assessor del FC Barcelona
Andrés Martín García
Preparador físic del FC Barcelona (Juvenil A)
Jack D. Ade
Preparador físic de l’U23 del Liverpool Football Club i investigador doctoral de la John Moores University de Liverpool
Antonio Gómez Díaz
Preparador físic del FC Barcelona (Primer equip)
Referències
Tot i que hi ha diversos estudis sobre aquest tema, l’anàlisi que molts d’ells han fet d’aquestes demandes engloba només poques variables o utilitza finestres de temps molt àmplies. Un nou estudi elaborat per preparadors físics del FC Barcelona ha analitzat diversos d’aquests detalls amb més precisió.
Un editorial publicat a la revista The Orthopaedic Journal of Sports Medicine —en el qual han participat membres dels serveis mèdics del club— proposa considerar l’arquitectura íntima de la zona afectada, valorar la matriu extracel·lular com un element fonamental en el pronòstic de la lesió.
En aquest article, Tim Gabbett i el seu equip proporciona una guia fàcil d’usar per als professionals quan descriuen als entrenadors la finalitat general de la gestió de la càrrega.
Per primer cop s’ha demostrat que no calen mesos d’entrenament, sinó que dues setmanes d’un exercici adequat són suficients per millorar significativament tant el volum com la força muscular.
Comprensió de les variables modificadores del joc, en funció dels graus de llibertat.
L’àrea d’anàlisi de l’esport ha crescut exponencialment gràcies a les ciències de la computació i engloba també altres subàrees (ex: ciències de l’esport, ciències del comportament, medicina o visualització de dades) a part de l’estadística amb un enfocament més tàctic i de rendiment de l’esport.
És important entrenar amb exercicis de tipus excèntric per prevenir possibles danys. Tot i això, un entrenament intensiu pot ocasionar també un cert dany muscular, que cal vigilar per reduir al màxim el risc de lesió.
La importància de construir un model de joc en el futbol.
La resistència cardiovascular dels esportistes s’ha manifestat com un moderador del resultat de la càrrega a la qual està exposat l’esportista.
A través de la visió per ordinador podem identificar alguns dèficits relatius a l’orientació corporal dels jugadors en diverses situacions del joc.
