BIHUB PATH

March 8, 2021

Marketing, Comunicació i Gestió

El deute històric amb el futbol femení

1

El 26 de desembre de 1920, l’estadi Goodison Park de Liverpool va acollir un partit de la lliga anglesa de futbol femení. Les graderies van albergar ni més ni menys que a cinquanta-tres mil espectadors reunits per veure l’enfrontament entre el St. Helen Ladies i el Dick Kerr Ladies F.C.

Diversos milers de persones es van quedar al carrer per falta d’entrades, fenomen inèdit en el Goodison Park. L’estadi era escenari habitual dels partits de l’equip masculí de l’Everton, però aquest no havia aconseguit omplir el camp en tota la temporada. El millor registre de taquilla de l’Everton havia estat superat en catorze mil espectadors pel Dick Kerr Ladies F.C. Ni tan sols era la primera vegada que el futbol femení atreia multituds o superava el poder de convocatòria del futbol masculí. En aquells dies, solament a Anglaterra, existien cent cinquanta equips femenins. El Dick Kerr Ladies era el més exitós de tots ells. Havia estat format durant la Primera Guerra Mundial per les treballadores d’una fàbrica de munició, que havien començat a involucrar-se en els partits informals que els seus companys homes disputaven durant els descansos i l’hora de menjar en una esplanada contigua a la factoria. Un dia van organitzar un partit en el qual les dones s’enfrontaven als homes; elles van guanyar i d’aquí va sorgir la idea de formar un nou equip que participés en competicions. El Dick Kerr Ladies va arribar a gaudir de tal prestigi que, a més de convertir-se en la columna vertebral de la selecció anglesa, va ser el primer equip femení anglès que va realitzar una gira internacional. També va ser, per cert, un dels equips pioners en qüestions de vestimenta, perquè les seves jugadores portaven pantalons curts desafiant una convenció social que els hi pretenia imposar amb roba molt més “pudorosa” i, per descomptat, molt més incòmodes per a la pràctica de l’esport. En l’equip, a més, hi militava la major estrella del futbol femení de l’època, la llegendària Lily Parr. Filla d’un treballador de la indústria del vidre, Parr jugava en la posició d’extrem esquerre i era famosa per la seva potent pegada, a més de la seva marcada personalitat.

Els equips masculins i la pròpia F.A., l’associació anglesa de futbol, van començar a recelar de l’apogeu del futbol femení, pensant que constituïa una amenaça. En comptes de fomentar una competència justa o buscar la complementarietat entre totes dues lligues ─per exemple, organitzant jornades conjuntes amb sessions de doble partit─, la federació anglesa va optar per una política restrictiva. El 1921, mesos després del gran ple de Goodison Park, la F.A. va prohibir la celebració de competicions professionals femenines. El pretext, que aquí recollim literalment del comunicat oficial, deia així: the game of football is quite unsuitable for females and ought not to be encouraged (“el joc del futbol és molt inadequat per a les dones i no hauria de ser encoratjat”). La prohibició duraria cinquanta anys i va suposar el declivi del futbol femení anglès que s’havia convertit en un model a seguir, però que es va descompondre quan les seves competicions oficials van ser proscrites.

Mentrestant, el futbol femení va florir en altres països on les federacions locals no van secundar la prohibició. Durant els anys trenta, França i Itàlia van fundar les seves pròpies lligues. Alemanya ho va fer en els anys cinquanta. El 1957 es va celebrar la primera copa entre equips europeus, si bé encara amb caràcter oficiós. El 1970 ja hi havia en el món més de trenta països amb competicions femenines reconegudes per les respectives federacions. El 1971, per fi, la F.A. va aixecar el veto competitiu, però el futbol femení anglès antany florent i ben encaminat cap a una completa professionalització havia sofert un mal que portaria diverses dècades més començar a reparar. La federació anglesa ni tan sols va proposar un pla de recuperació fins al 1997; fins i tot amb aquest pla ja vigent, no es va poder refundar una lliga femenina fins a l’any 2011. I no per falta de practicants, perquè el 2011 el nombre de dones i nenes angleses que jugaven al futbol amb regularitat s’acostava als dos milions i mig.

El cas anglès va ser extrem, perquè el seu futbol femení va passar de l’èxit fulgurant a la prohibició sobtada, però fins i tot en països més tolerants les competicions femenines han estat sempre sota el radar. El veto d’Anglaterra va danyar la imatge del futbol femení i en molts àmbits culturals la pràctica del futbol va començar a ser vista com una activitat eminentment masculina ja fos en la infància com a joc, en l’adolescència com a activitat extraescolar, o en l’àmbit esportiu professional. Aquest prejudici ha arribat a estar molt estès, encara que manca de qualsevol fonament històric, perquè els partits de futbol entre dones eren ja esmentats en cròniques de finals del segle XVIII. Al Regne Unit, bressol del futbol modern, les dones es van aficionar al joc amb el mateix entusiasme que els homes i molt abans que equips com el Dick Kerr Ladies fossin si més no fundats. Ja al 1863, es van introduir normes especialment pensades perquè les dones no sofrissin mal físic, la qual cosa no sols reflecteix la mentalitat antiquada que jutjava a la dona com un ésser fràgil i necessitat de constant protecció, sinó que demostra, més enllà de tot dubte, que el futbol femení estava ja ben estès en la segona meitat del segle XIX. És més, el partit femení més antic del que encara es conserva la fitxa i la documentació completa va tenir lloc a Escòcia en 1892. El futbol femení anglès, que hauria d’haver exercit com la punta de llança del futbol femení internacional, va ser coartat oficialment durant mig segle. I extraoficialment ignorat durant gairebé mig segle més.

El futbol, sol dir-se, és el més democràtic dels esports d’equip. Milions d’aficionats el practiquen al voltant del món perquè és un joc que no requereix diners ni una preparació especial. Per a molts nens que procedeixen de països pobres o de barris sense instal·lacions esportives és una opció molt assequible d’oci i exercici. Si no disposen de pilota, en tenen prou amb una pilota confeccionada artesanalment amb gairebé qualsevol tipus de material d’un sol ús i una superfície que no necessita ser llisa. Alguns grans futbolistes van aprendre els fonaments del seu ofici jugant en carrers, fanguers i solars abandonats. Com a espectacle, el futbol és molt dinàmic; es disputa sense grans interrupcions. És fàcil de seguir de manera visual, perquè funciona mitjançant regles senzilles que qualsevol pot aprendre ràpidament per gaudir contemplant un partit. El futbol és per a tothom.

I, no obstant això, la meitat de la població es va veure artificialment exclosa de la seva primera línia. No existeix motiu pel qual les nenes i les adolescents no puguin formar part d’aquesta legió de practicants. Una il·lustrativa demostració ens arriba precisament des d’un dels països que considerem menys futbolers: els Estats Units. Allà, tot l’esport de base compta amb una sòlida xarxa escolar i universitària, però el futbol mai va ser un esport popular entre els alumnes masculins. Els esports que sempre van atreure a la immensa majoria dels practicants masculins van ser l’anomenat futbol americà, el beisbol i el bàsquet, els mateixos que gaudien de popularitat mediàtica i impacte social entre els espectadors adults. Per contra, el futbol europeu (o, com allà l’anomenen, soccer) solia ser vist com un esport eminentment femení. Sobretot en l’àmbit escolar i juvenil, moltes nenes i adolescents el practicaven amb total naturalitat. Als Estats Units era molt habitual la imatge de col·legiales jugant al soccer, formant equips i participant en competicions sense que ningú es qüestionés la idoneïtat d’aquestes pràctiques. Aquesta curiosa inversió dels estereotips sobre el futbol demostrava que els prejudicis de gènere depenen per complet d’una visió subjectiva que varia segons el context cultural i geogràfic, i que no està fonamentada en criteris biològics, psicològics o esportius. Les nenes estatunidenques, si se’ls hi oferia l’oportunitat, jugaven al futbol i el gaudien tant com els nens d’altres parts del món. L’afició pel futbol no és, doncs, una qüestió de preferència innata. No es tracta de que a les nenes europees, llatinoamericanes, africanes o asiàtiques no els pogués agradar el futbol com sí que els agradava a les nenes estatunidenques; la qüestió podia resumir-se simplement dient que, sobretot després de les prohibicions britàniques, es va començar a donar per fet que aquest joc no els pertanyia.

Una concatenació de fenòmens socials va començar a qüestionar aquests prejudicis. Als Estats Units, va ser la immigració ─especialment la d’origen llatinoamericà─ la que va estimular un progressiu acostament cap a un esport que havia estat ignorat; els estatunidencs van començar a prestar una certa atenció a les competicions internacionals, com el Mundial, en les quals hi participava la seva selecció nacional. Això, en uns altres temps, hauria estat impensable. I, com és lògic, la robusta organització de base del futbol femení estatunidenc es va convertir en una inesperada referència per al futbol masculí estatunidenc, perquè les seleccions masculines estaven, malgrat el seu visible progrés, en situació d’inferioritat respecte als equips de potències europees o sud-americanes. En la competició femenina, no obstant això, les estatunidenques dominaven amb una sorprenent facilitat. Les nenes que jugaven i entrenaven en els col·legis i instituts es van convertir en jugadores formidables. N’hi ha prou amb dir que el Mundial de futbol femení va ser inaugurat el 1991 i que la selecció estatunidenca ha guanyat quatre de les vuit edicions disputades (de fet, en cap edició han quedat fora de les tres primeres posicions). Tres estatunidenques han estat nomenades com a millor jugadora en diferents edicions del Mundial i quatre estatunidenques han lluït el guardó de màximes golejadores. Els fantàstics assoliments del futbol femení estatunidenc posen de manifest que la seva salut no ha depès tant de la popularitat mediàtica d’aquest esport en aquella nació, que era pràcticament nul·la, sinó del conscienciós cultiu de les categories infantils i juvenils. Els estatunidencs no eren aficionats al soccer, ni femení ni masculí, però van ser els programes formatius els que van acabar generant grans generacions de jugadores que es van imposar a nivell internacional. Aquest domini també ha posat de manifest que als països europeus, que sí que són eminentment futbolers, aquest cultiu de les bases femenines havia estat descuidat, almenys en comparació.

Amb tot, no s’ha de restar importància a la influència que l’atenció mediàtica té sobre el desenvolupament de l’esport de base. Prenguem l’exemple d’Espanya, on s’ha produït un fenomen diferent al dels Estats Units, però en certa manera paral·lel: l’increment substancial de dones aficionades que segueixen les lligues masculines. El futbol sí que és omnipresent en els mitjans espanyols i era d’esperar que les espectadores es multipliquessin. Un increment de les dones aficionades condueix a un increment de les dones interessades a jugar. Seguint la mateixa seqüència lògica, això fa que creixi l’atenció prestada al futbol femení. Però el suport dels mitjans no deixa de ser important. Cal no oblidar la importància de la representació, del qual les nenes puguin veure en acció a jugadores femenines que disputen lligues i mundials, que fan gols i salten d’alegria, i que es puguin convertir en models de conducta. Els mateixos models que existien fa més de cent anys. Fins i tot des del punt de vista econòmic, la competició femenina és tot un filó per redescobrir com resulta fàcil comprovar investigant en les cròniques de principis del segle XX.

Aquests processos de creixement del futbol practicat per dones no són, o no únicament, una simple conseqüència derivada de l’avanç social de les dones. És cert que les dones han guanyat pes en molts àmbits de la societat que abans els eren negats, però ja hi havia esports que van convertir a dones en estrelles, com el tennis, l’atletisme, etc. La consolidació del futbol femení no hauria de ser etiquetada com un avanç nou, sinó com la recuperació d’un terreny que els va ser arrabassat a les primeres jugadores professionals d’èxit.

 

BIHUB Team

KNOW MORE

¿VOLS SABER MÉS?

  • SUBSCRIU-TE
  • CONTACTE
  • APLICAR

ESTIGUES AL DÍA AMB LES NOSTRES NOVETATS

Tens preguntes sobre Barça Universitas?

  • Startup
  • Investigador
  • Corporatiu

Si us plau, completa els camps:

Si us plau, completa els camps:

Si us plau, completa els camps:

El Formulari ha estat enviat amb èxit.

Si us plau, completa els camps:

Si us plau, completa els camps:

Si us plau, completa els camps:

El Formulari ha estat enviat amb èxit.

Si us plau, completa els camps:

Si us plau, completa els camps:

Si us plau, completa els camps:

El Formulari ha estat enviat amb èxit.