APUNTA’T AL CERTIFICAT EN METGE D’EQUIP – CONCEPTES ESSENCIALS
unirse-araL’origen del brot del virus SARS-CoV-2 (COVID-19) a finals del 2019 ha desencadenat una sèrie d’esdeveniments que presumiblement canviaran moltes de les coses que fins aleshores consideràvem normals en el nostre dia a dia. A causa de l’elevada contagiositat del virus (1), molts països han hagut de frenar en sec la seva activitat per tal d’atenuar la seva transmissió i no sobrepassar la capacitat dels sistemes sanitaris.
Per exemple, la majoria de les lligues i competicions esportives han hagut de ser suspeses o cancel·lades des de principis de març del 2020. Mentre les diferents autoritats competents decideixen com i quan es reprendran els entrenaments i competicions, els departaments mèdics treballen en el desenvolupament de guies de treball, com la publicada a la revista especialitzada Sports Health (2), que tenen com a objectiu orientar les entitats en la conducció de diferents escenaris. Així es busca reduir el risc de contagi dels jugadors i treballadors dels clubs i, en el cas que emmalalteixin, conèixer les pautes d’actuació i tractaments disponibles, així com saber quan podria ser més segur reprendre l’activitat després de la infecció.
Encara que els esportistes tenen un menor risc de desenvolupar símptomes greus com a resultat del COVID-19, donat que no presenten comorbiditats associades com hipertensió o obesitat (3), les estratègies de prevenció són necessàries per diverses raons. En primer lloc, per evitar que serveixin de vehicles de transmissió del virus, reduint el risc de contagi a la població més susceptible de tenir efectes adversos greus, com ara persones grans o immune deprimides. Els individus asimptomàtics, aquells que estan covant el virus i no presenten símptomes, són els menys manejables perquè poden propagar-lo sense saber-ho (4). D’aquesta manera, pel fet de ser esportista i jove, en el cas que es contagiï, és probable que només tingui símptomes lleus o també sigui asimptomàtic, el que pot elevar el risc de contagi a altres persones. Per aquesta raó és tan important seguir les recomanacions per mitigar les possibilitats de contagi a altres persones.
D’altra banda, si l’esportista emmalalteix, interromprà el seu entrenament i afectarà el seu estat de forma (2). Encara que no existeix un risc elevat, alguns autors especulen que el virus podria tenir conseqüències en òrgans com ara el cor, el pulmó, el fetge, els ronyons, la sang i el sistema immunitari (5,6), el que fa necessari ser cauts a l’hora de prendre decisions que minimitzin els possibles efectes del virus. En aquest sentit, les següents mesures de prevenció poden ajudar a reduir el risc de contagi:
El període d’incubació del virus és d’aproximadament 14 dies, i els símptomes més comuns són febre, fatiga, tos seca i miàlgies (12). A més a més, alguns pacients poden tenir paràmetres bioquímics alterats, com nivells elevats de lactat deshidrogenasa, ferritina o interleucina-6 (12,13), el que pot reflectir una resposta hiperinflamatòria. Tanmateix, el risc de desenvolupar complicacions greus o de ser hospitalitzat en persones entre 18 i 45 anys és baix (inferior al 10%) (14). Per tant, un esportista sense factors de risc associats i infectat pel virus és probable que experimenti una malaltia similar a la grip (2). Així, la principal mesura recomanada és el manejament dels símptomes i el repòs (2).
Així, en el cas que l’esportista donés positiu o se sospités que pogués tenir la malaltia, es recomana l’aïllament a casa sempre que els símptomes no fossin greus.
Les autoritats recomanen suspendre l’aïllament tenint en compte dues estratègies d’acord amb la disponibilitat de recursos. En el cas que es puguin dur a terme proves, l’aïllament es podria interrompre sempre que es compleixin els següents criteris:
En el cas que no es disposi de tests específics, els criteris a complir serien els següents:
L’impacte que pot tenir aquesta pandèmia en l’àmbit psicològic per als esportistes encara no es coneix, ja que, si al component d’alarma social i incertesa, se li suma la suspensió de competicions o el retard de la celebració dels Jocs Olímpics amb el que això suposa per a persones que porten treballant anys amb la ment posada en aquest objectiu, el resultat és una suma d’emocions que pot desembocar en situacions d’estrès o ansietat. Per això, els responsables mèdics i psicològics dels clubs o entitats haurien d’anticipar-se i facilitar eines que ajudin a controlar en tant que sigui possible aquesta nova realitat.
Quan les autoritats sanitàries decideixin aixecar les restriccions i permetin la tornada a l’activitat esportiva, aquesta situació ha d’anar també acompanyada de protocols de prevenció i seguiment de riscs per part de clubs i entitats que tinguin com a objectiu evitar un nou creixement del virus. En aquest sentit, si un esportista presentés símptomes de COVID-19, els companys, tècnics o treballadors que hagin tingut contacte amb l’esportista hauran de començar un període d’aïllament fins que es confirmi el cas. Si resultés positiu, l’aïllament s’hauria d’estendre durant 14 dies (2). Tanmateix, si és negatiu, podrien tornar a l’activitat diària normal.
D’altra banda, seria interessant implementar mesures de control diari de temperatura en els accessos a les instal·lacions d’entrenament, ja que el monitoratge de la febre pot reduir la incidència de la malaltia (15).
L’objectiu avui en dia continua sent atenuar la corba de la pandèmia i no prendre decisions accelerades que ens tornin al punt de partida. Per això, les autoritats esportives haurien de continuar focalitzant-se en preservar la salut tant dels seus esportistes com de la societat en general, i anar anticipant models d’actuació que permetin que el retorn a l’activitat sigui el més segur possible i sempre d’acord amb les recomanacions de les administracions sanitàries.
Adrián Castillo
REFERÈNCIES
Un editorial publicat a la revista The Orthopaedic Journal of Sports Medicine —en el qual han participat membres dels serveis mèdics del club— proposa considerar l’arquitectura íntima de la zona afectada, valorar la matriu extracel·lular com un element fonamental en el pronòstic de la lesió.
