BIHUB PATH

15 maig, 2020

CONSEQÜÈNCIES DEL CONFINAMENT EN ELS ESPORTISTES PROFESSIONALS

Salut i Benestar
Rendiment Esportiu

APUNTA’T AL CERTIFICAT EN PSICOLOGIA DE L’ESPORT PER AL DESENVOLUPAMENT D’ATLETES

unirse-ara
318K

No hi ha cap precedent de la situació que ha viscut l’esport professional de tot el món a conseqüència de la pandèmia del coronavirus. La immensa majoria d’esportistes han hagut d’afrontar, abans de tot, la incertesa. Una interrupció dels entrenaments, les competicions, la vida competitiva i tot plegat sense saber quan es tornarà a la normalitat o millorarà la situació.

Les associacions i organismes mèdics esportius han advertit que una interrupció no desitjada i indefinida de l’activitat professional dels atletes junt amb el seu aïllament podria ocasionar, entre altres conseqüències, por de quedar-se enrere en la preparació física, pèrdua dels suports familiars i socials pel confinament, preocupació pels possibles contagis de COVID-19 de familiars i amics, tendència a pensar excessivament sobre el futur i sobre els pròxims passos a seguir i fins i tot preocupacions financeres.

Aquesta situació d’adversitat pot portar a problemes anímics i quadres d’ansietat. Sobretot si ja hi existien patologies prèvies com el insomni, trastorns obsessius compulsius o depressió, que en aquest període podrien arribar a agreujar-se. Els esportistes fan front a diverses fases de transició en la seva carrera, però aquests canvis sempre són previsibles i estan d’alguna manera sota control. Quan una interrupció de l’activitat té lloc en contra de la seva voluntat, les conseqüències de l’aturada es poden comparar a les d’una lesió o a les del retir o a la de la jubilació esportiva.

Existeix la creença popular que l’esportista és més fort psicològicament que un ciutadà corrent , ja que ha d’afrontar reptes que van més enllà de les seves capacitats, fer-ho de manera continuada, demostrant una alta capacitat de resistència, i pateix un escrutini constant del seu desempenyorament i una exposició absoluta a crítiques i a l’opinió pública en mitjans i xarxes socials. Malgrat tot, les patologies mentals en els esportistes guarden proporcions similars a les de la població general. També hi ha estudis que han trobat que un de cada cinc esportistes universitaris havia travessat etapes de depressió. La pràctica esportiva està generalment associada a una major autoestima en diferents facetes de la vida, però quan es desenvolupa en entorns de competitivitat professional, apareixen factors estressants potencialment greus.

Històricament, els estudis científics sobre l’esport professional van detectar des dels anys 70 que la retirada dels atletes podia suposar desajusts en la seva identitat amb conseqüències per a la seva salut mental. Per a qualsevol persona, qualsevol aspecte de la vida que afecti la seva identitat, pot ser una font d’estrès. Amb les conclusions d’aquestes investigacions, es poden traçar algunes analogies amb la situació actual de confinament i la suspensió indefinida de les competicions i torneigs.

La interrupció no desitjada de la pràctica esportiva professional es pot traduir en una pèrdua d’autoestima per la desaparició de la rellevància dels actes de l’atleta. En el cas de la retirada, hi ha hagut situacions en què l’esportista acusava una “mort social”. En el confinament, en un grau més lleu, poden haver-se produït situacions similars.

Durant la pandèmia, també s’han reproduït algunes situacions que es consideren determinants en la retirada d’un esportista. Hi ha hagut pèrdua d’estatus econòmic, de suport social i d’admiradors. Són situacions que afecten l’estrès mitjançant una sensació d’impotència i d’aïllament. Hi ha estudis en què els esportistes sotmesos a enquesta van parlar de l’impacte de deixar de veure el seu nom en els mitjans de comunicació cada setmana. En el cas de la jubilació forçosa de l’esportista, hi ha situacions en què pot sorgir una sensació de dependència de l’esport que porta associada una fase de negació.

En l’actual situació, pot repetir-se un quadre similar en el qual, de postergar-se encara més la represa de les competicions, aquesta negació desemboqui en una reacció d’angoixa. Un estudi sobre gimnastes canadenques va trobar que un 70% d’elles va tenir problemes amb la transició al termini de les seves carreres. En general, es veien immerses en un qüestionament existencial. Tot el que era important per a elles havia perdut el sentit. Es feien preguntes com qui sóc?, a on vaig?, què ve ara? Havien viscut fins aleshores portant el seu cos al límit, competint amb elles mateixes per veure fins a on podien arribar. Una vida sense aquests reptes o al·licients les feia sentir completament perdudes.

La literatura científica sobre aquest fenomen també ha advertit reiteradament sobre el problema “de la pèrdua de companyonia”, el contacte diari amb els companys amb els quals realitza grans viatges i comparteix llargues estades en grup. És un problema que pateixen els esportistes d’equip fonamentalment, que han passat des de l’adolescència fins a la maduresa vivint i desenvolupant-se en “entorns de vestuari”. La pèrdua sobtada d’aquest suport podria portar a situacions de recerques compensatòries, un problema que en el seu cas extrem apareix en el risc d’abús de substàncies. Nombrosos estudis han detectat el cas d’esportistes conscients que han de desenvolupar una identitat i una vida al marge de la seva disciplina, però es senten incapaços de fer-ho. En alguns casos van declarar ni tan sols saber com aconseguir-ho.

De tota manera, els percentatges d’esportistes amb problemes en una transició a priori previsible com la retirada varien segons la disciplina i l’abast dels estudis. Tanmateix, sí que s’han identificat situacions de risc que estableixen un perfil de l’atleta vulnerable. Els esportistes que viuen en entorns molt restringits, amb entrenaments molt individualitzats podrien haver estat els més exposats per la seva falta de suports socials. També, segons l’entorn socioeconòmic i cultural del qual procedeixi l’esportista, existirà una major vulnerabilitat al dany psicològic si en la seva vida no ha desenvolupat d’altres activitats o té d’altres metes diferenciades de les esportives.

En aquest sentit, en aquestes fases de transició resulta determinant el suport familiar a l’hora d’atenuar l’estrès. Si l’alè dels cercles pròxims és fonamental durant la carrera d’un esportista, tant en els èxits com en els fracassos, és encara més important quan aquesta s’acaba o s’interromp. En els casos de confinament, haurà estat concloent la proximitat o llunyania de la família i l’espai del que s’ha disposat a casa. Els esportistes que treballen lluny del seu lloc d’origen en apartaments de pas hauran estat els més vulnerables. Un excés d’estrès o la pèrdua d’il·lusió per l’esport pot ocasionar síndrome de burnout susceptible de derivar en una depressió, tot i que la seva relació directa encara no està clara en les investigacions de medicina esportiva.

En el cas de l’estrès generat per una lesió, la literatura científica diferencia als atletes que han tingut al seu costat un entorn amb el qual han pogut compartir els seus sentiments i els que no. Els que van trobar una sortida a les seves emocions, van tenir més probabilitats de poder transformar una situació debilitant en una oportunitat de creixement i desenvolupament. Van ser capaços d’afrontar l’adversitat com un repte. A més a més, les emocions positives els van generar interès per la situació. Aprendre, submergir-se en la novetat, els va servir per experimentar un creixement psicològic mentre van estar parats. En la situació contrària, els qui es van trobar sols o en entorns poc propensos a la mostra d’emocions negatives, es va trobar que en suprimir els sentiments era més fàcil caure en pensaments obsessius i augmentava la dificultat de replantejar-se la situació en que es trobaven.

Un altre enfocament compatible amb aquesta situació és quan es donen tots dos fenòmens comentats a la vegada: el dels esportistes que es veuen obligats a retirar-se per una lesió. Quan succeeïx una tragèdia d’aquestes característiques, la incertesa després de la planificació d’una carrera des d’una edat molt prematura pot afectar la salut mental. En una situació com l’actual, des dels esportistes que es trobaven en un moment òptim de la seva carrera com els que havien pogut arribar per fi a l’elit o lluitaven per això, han vist truncada la seva trajectòria. Si el seu moment de forma no era bo fins a la pandèmia, el seu estat es pot comparar al dels que no aconsegueixen superar problemes del passat quan deixen l’esport. S’ha detectat que els esportistes que han acumulat ira no expressada per dificultats o adversitats en la seva carrera, en cessar l’activitat, poden sentir amargor i ira. L’ansietat de conflictes sense resoldre.

Per evitar totes aquestes possibles situacions, en els esports d’equip els entrenaments a distància dels equips han prioritzat el contacte humà per a conservar el vincle entre companys, com les sessions gamificades del equip femení del FC Barcelona. Entre els consells que han difós els experts, destaca el suggeriment de modificar i replantejar-se les metes i objectius a llarg termini i centrar-se a tenir cura de la salut i activitats que serveixin per a eludir o reduir les preocupacions per la crisi sanitària.

 

 

L’equip Barça Innovation Hub

 

FONTS:

Athlete Mental Health and Mental Illness in the era of COVID-19 – Australasian College of Sport and exercice physicians

El cese de la motivación: El síndrome del burnout en deportistas – Revista de psicología del deporte

Antecedentes y consecuencias del burnout en deportistas: estrés percibido y depresión – International Journal of Clinical and Health Psychology

Examining Hardiness, Coping and Stress-Related Growth Following Sport Injury – Journal of Applied Sport Psychology

Leaving Competitive Sport: Retirement or Rebirth? – Department of Sociology , University of Colorado , Colorado Springs

University sport retirement and athlete mental health: a narrative analysis – Qualitative Research in Sport, Exercise and Health

Coping with retirement from sport: The influence of athletic identity – Journal of Applied Sport Psychology

Forced Retirement From Elite Football In Australia. Journal of Personal and Interpersonal Loss – Journal of Personal and Interpersonal Loss

The Retirement Experiences of Elite, Female Gymnasts – Journal of Applied Sport Psychology

Adjusting to retirement from sport: narratives of former competitive rhythmic gymnasts – Qualitative Research in Sport, Exercise and Health

 

NOTES RELACIONADES

COM LES EXIGÈNCIES FÍSIQUES DELS FUTBOLISTES VARIEN SEGONS LA SEVA POSICIÓ

Tot i que hi ha diversos estudis sobre aquest tema, l’anàlisi que molts d’ells han fet d’aquestes demandes engloba només poques variables o utilitza finestres de temps molt àmplies. Un nou estudi elaborat per preparadors físics del FC Barcelona ha analitzat diversos d’aquests detalls amb més precisió.

EL GRAN DESCONEGUT EN LES LESIONS MUSCULARS: EL TEIXIT CONNECTIU DE LA MATRIU EXTRACEL·LULAR

Un editorial publicat a la revista The Orthopaedic Journal of Sports Medicine —en el qual han participat membres dels serveis mèdics del club— proposa considerar l’arquitectura íntima de la zona afectada, valorar la matriu extracel·lular com un element fonamental en el pronòstic de la lesió.

DE QUÈ TRACTA REALMENT LA GESTIÓ DE LA CÀRREGA?

En aquest article, Tim Gabbett i el seu equip proporciona una guia fàcil d’usar per als professionals quan descriuen als entrenadors la finalitat general de la gestió de la càrrega.

N’HI HA PROU AMB DUES SETMANES PER AUGMENTAR EL VOLUM I LA FORÇA MUSCULAR

Per primer cop s’ha demostrat que no calen mesos d’entrenament, sinó que dues setmanes d’un exercici adequat són suficients per millorar significativament tant el volum com la força muscular.

EXERCICIS EXCÈNTRICS: ESTUDIANT “VACUNES” PER ALS MÚSCULS

És important entrenar amb exercicis de tipus excèntric per prevenir possibles danys. Tot i això, un entrenament intensiu pot ocasionar també un cert dany muscular, que cal vigilar per reduir al màxim el risc de lesió.

EL NIVELL DE RESISTÈNCIA COM A MODERADOR DE LA CÀRREGA D’ENTRENAMENT

La resistència cardiovascular dels esportistes s’ha manifestat com un moderador del resultat de la càrrega a la qual està exposat l’esportista.

Els jugadors estan ben perfilats en relació amb la pilota?

A través de la visió per ordinador podem identificar alguns dèficits relatius a l’orientació corporal dels jugadors en diverses situacions del joc.

¿VOLS SABER MÉS?

  • SUBSCRIU-TE
  • CONTACTE
  • APLICAR

ESTIGUES AL DÍA AMB LES NOSTRES NOVETATS

Tens preguntes sobre Barça Universitas?

  • Startup
  • Investigador
  • Corporatiu

Si us plau, completa els camps:

Si us plau, completa els camps:

Si us plau, completa els camps:

El Formulari ha estat enviat amb èxit.

Si us plau, completa els camps:

Si us plau, completa els camps:

Si us plau, completa els camps:

El Formulari ha estat enviat amb èxit.

Si us plau, completa els camps:

Si us plau, completa els camps:

Si us plau, completa els camps:

El Formulari ha estat enviat amb èxit.