BIHUB PATH

18 agost, 2020

COM S’AJORNEN UNS JOCS OLÍMPICS

Impacte social

APUNTA’T A Gerència en Esports

unir-se ara
318K

Cada quatre anys una flama s’encén en algun racó del planeta per a recordar als nostres cors que guiats pels valors de l’esport sempre hi ha esperança. No és una idea que pugui posar-se en pausa, ajornar-se o cancel·lar-se, i és precisament per aquest motiu que els Jocs Olímpics van ser dissenyats per a celebrar-se sota qualsevol circumstància. Però aquest 2020 la Covid-19 ha sotmès al Comitè Olímpic Internacional i a la seva seu de Tòquio a una situació inèdita, i amb ella a un dels majors reptes per a la governança en l’esport modern.

 

Gestionar la incertesa

 

Ningú estava molt segur de com gestionar una situació inèdita en la història de l’esport. A finals de febrer el coronavirus era solament un problema local, a Wuhan la Xina, a Itàlia, a Espanya i també al Japó. Davant la impossibilitat de canviar de seu a només cinc mesos que s’iniciessin els jocs, el comitè olímpic va anunciar que sospesava la cancel·lació. Japó va reaccionar expressant el seu malestar per diversos mitjans, i advertint que el gran perjudici econòmic que això els causaria no l’afrontarien en solitari. El COI va oferir llavors la solució contrària, celebrar-los adaptant-se a l’epidèmia. I així va ser com, quan ja totes les lligues i campionats nacionals i internacionals havien estat ajornats o cancel·lats, l’organització dels JJOO va afirmar que se celebrarien en les dates previstes, del 24 al 9 d’agost, però sense públic. Aquesta solució no solament desagradava a Tòquio, sinó també als atletes i patrocinadors. Així que tan sols deu dies després de l’anunci del fet que sí que se celebrarien aquest 2020, es va fer oficial que quedaven ajornats per al 2021.

 

Poder de decisió, negociacions i grups de pressió.

 

Qui va prendre la decisió d’ajornar els JJOO? Segons la pàgina FAQs del COI va ser un acord cordial entre l’organització i la seu. Però tot i que va acabar sent així, va començar de forma més virulenta, i hagués pogut acabar al Tribunal Superior d’Arbitratge Esportiu perquè partia de dues posicions enfrontades. El COI buscava el màxim benefici per al seu organisme i el menor perjudici per als seus atletes i el Japó per no perdre la injecció econòmica i la promoció que els jocs li suposen al seu país. Va haver-hi a més altres dos grups d’interès que no van participar oficialment en les negociacions, però que van pressionar en els despatxos influint-les. Van ser les empreses que havien contractat béns i serveis per a celebrar els jocs; i els patrocinadors i televisions, que suposen el 95% del negoci olímpic. El segon repte per a la governança, a més de fer el que no s’havia fet mai, era coordinar tots aquests interessos sense acabar en interminables litigis o la pèrdua reputacional per al COI… i conseqüentment menys ciutats disposades a ser seus olímpiques en el futur.

 

El COI va partir d’una posició dominant, assegurant que la cancel·lació no li suposaria un perjudici, i que no atenia interessos financers, ja que la seva adequada gestió i les assegurances contractades els mantenien a resguard de tot contratemps econòmic. També en tenien una mica més: les clàusules del contracte de 80 pàgines signat amb Tòquio el 2013. En una d’elles s’atorgava a la ciutat la possibilitat de cancel·lar els jocs si la seguretat dels participants es veia seriosament amenaçada o posada en perill, per la raó que fos. El coronavirus compleix aquest requisit per la seva gran capacitat de contagi, especialment en celebracions multitudinàries en estadis, tal com va advertir l’OMS. El comitè estava suggerint de manera indirecta que Tòquio s’adherís a aquesta clàusula. La resposta del Japó no va poder ser més clara: ja havien invertit 11.000 M €, que perdrien, i als quals haurien de sumar els 6.000 M € estimats en guanys per consum. La firma d’inversió SMBC Nikko Securities va fer públic que de cancel·lar-se els jocs, el PIB interanual japonès es contrauria un 1,4%.

 

Davant les queixes del Japó el COI va acudir a la segona clàusula rellevant del contracte. En aquesta s’especifica que el comitè olímpic pot obligar Tòquio a celebrar els jocs sense públic, i encara que és una mesura pensada per a actes de terrorisme i catàstrofes naturals, la pandèmia podria incloure’s en aquesta última. El comitè va anunciar que es mantindrien les dates previstes, però que només acudirien als estadis i les seus olímpiques la premsa, el personal imprescindible perquè la competició tingués lloc, i els atletes. Així és com el COI no sols va aconseguir tenir en contra al Japó, sinó també als esportistes, patrocinadors, a la ciutat de Tòquio i al mateix govern japonès. Que ara perdia els ingressos del ticketing, els del turisme per assistents a la ciutat japonesa, i l’atractiu d’una competició amb assistents. També a molts membres del comitè, atletes en exercici o ja retirats, els desagradava obligar els 10.000 esportistes que competirien a fer-ho amb les graderies buides. Els mitjans de comunicació i patrocinadors tampoc estaven satisfets, aquesta opció reduiria les audiències i els ingressos per publicitat.

 

El valor de la governança

 

Durant un mes vam saber d’aquests canvis de decisió mentre les negociacions eren dutes a terme amb màxima discreció i aparent calma per totes dues parts. De la participació d’empreses patrocinadores o les seves pressions vam saber-ho l’endemà que s’anunciés l’ajornament, el 22 de març. El dia 24 el canal Discovery, amb 13.000 M € contractats en drets d’emissió, comunicava el seu complet suport a la mesura. També Thomas Bach, General Electric i Procter&Gamble asseguraven que conservarien les seves reserves d’espais i patrocinis, donant fins i tot per prorrogats els contractes que vencien aquest 2020. Havien contribuït al final feliç predisposant als membres del COI a aconseguir un acord amb el Japó. I no podia ser d’una altra forma, atès que els JJOO són considerats el més gran esdeveniment publicitari mundial. Amb gairebé 8 milions d’espectadors a les seves seus, i 4.000 milions més en televisions i en línia, disparen la venda d’articles esportius a escala global. Marques com Nike i Adidas, que suposen el 76% de la inversió anual en patrocini i publicitat esportiva -9.000 M €- afirmen que aquesta despesa els genera una enorme demanda, i vendes encara més milionàries. Són, de forma no oficial, el tercer protagonista després del COI i la ciutat seu. Cap governança responsable els hauria ignorat.

 

Martín Sacristán

NOTES RELACIONADES

¿VOLS SABER MÉS?

  • SUBSCRIU-TE
  • CONTACTE
  • APLICAR

ESTIGUES AL DÍA AMB LES NOSTRES NOVETATS

Tens preguntes sobre Barça Universitas?

  • Startup
  • Investigador
  • Corporatiu

Si us plau, completa els camps:

Si us plau, completa els camps:

Si us plau, completa els camps:

El Formulari ha estat enviat amb èxit.

Si us plau, completa els camps:

Si us plau, completa els camps:

Si us plau, completa els camps:

El Formulari ha estat enviat amb èxit.

Si us plau, completa els camps:

Si us plau, completa els camps:

Si us plau, completa els camps:

El Formulari ha estat enviat amb èxit.