L’asma es defineix com una malaltia inflamatòria crònica de la via aèria, en la patogènia de la qual hi intervenen diverses cèl·lules i mediadors de la inflamació, condicionada en part per factors genètics i que cursa amb hiperresposta bronquial i una obstrucció variable del flux aeri, causant episodis recurrents de sibilacions, dispnea, opressió toràcica i tos^[1]. Aquest tipus de malaltia es presenta amb major recurrència en els atletes, més susceptibles a patir-la que la població general a causa de l’alta exigència inherent dels entrenaments d’elit.

L’asma en els atletes consisteix en almenys dos endotips clínics diferents: d’inici primerenc i d’inici tardà, tenint aquesta última altes possibilitats de ser induïda per l’exercici. Aquesta malaltia es presenta amb major recurrència en aquells atletes que practiquen esports de resistència i, si bé és cert que la raó exacta per a explicar aquest predomini encara és una incògnita, és possible que la resposta es trobi en l’exposició prolongada a un estrès mecànic de l’epiteli de les vies respiratòries durant un augment en la ventilació, derivant en un mal de les vies respiratòries amb recurrència crònica.

Tipus d’asma segons endotips

La cerca d’endotips d’asma ha derivat en una categorització simplificada, quedant dividida en una malaltia inflamatòria de Tipus 2 i No-Tipus 2 amb relació als atletes d’elit.

Asma Tipus 2

L’asma de Tipus 2 pot presentar dues variables. La més comuna és l’asma al·lèrgica, que suposa entre un 40-50% de les asmes greus i presenta un mecanisme atòpic. El diagnòstic requereix la demostració de la sensibilització a un al·lergogen i del desencadenament de la simptomatologia amb relació amb l’exposició a l’al·lergogen.

D’altra banda, l’asma eosinofílica suposa un 25% de les asmes greus i es caracteritza per una inflamació eosinofílica. Cursa amb eosinofília perifèrica i es pot associar a rinosinusitis crònica i poliposis.

Asma No tipus 2

L’asma de No-Tipus 2 cursa sense eosinofília perifèrica ni presència d’esput. Sol ocórrer en pacients amb antecedents de tabaquisme i es pot acompanyar d’una obstrucció crònica en el flux aeri.

Estudi sobre l’asma en esportistes

Un estudi sobre els endotips d’asma encapçalat per Soren Malte Rasmussen (Asthma endotypes in elit athletes: A cross-sectional study of European athletes participating in the Olympic Games)² va prendre una mostra de 1.375 atletes d’elit que van ser sotmesos al qüestionari d’al·lèrgies per a atletes (AQUA) abans de la celebració dels Jocs Olímpics de Pequín 2008. Les disciplines esportives van ser dividides en dues categories: de resistència o de no resistència. Els atletes, per part seva, van ser classificats en funció de si havien presentat un diagnòstic previ d’asma en el qüestionari AQUA, símptomes respiratoris o un test de provocació bronquial positiva a la metacolina, manitol o hiperventilació eucàpnica voluntària.

D’entre tots els participants, l’estudi va determinar que el 16,5% patia asma. Aquesta malaltia va aparèixer amb major recurrència en aquells atletes que practicaven esports de resistència, mentre que l’asma de Tipus 2 (90 atletes; 69,8% del total) va tenir més presència que l’asma de No-Tipus 2 (39 atletes; 30,4% del total).

Els atletes que patien asma de Tipus 2 van presentar, per norma general, simptomatologia compatible amb una rinitis al·lèrgica i conjuntivitis, mentre que els atletes que patien asma de No-Tipus 2 van tenir significativament menys símptomes al·lèrgics i menys diagnòstics de rinitis. Aquesta troballa suggereix que l’asma de No-Tipus 2 podria desenvolupar-se entre els atletes després de diversos anys d’entrenament intensiu.

D’altra banda, l’estudi suggereix que l’asma entre els atletes d’esports de resistència podria aparèixer a causa d’un estrès mecànic prolongat de la superfície de les vies respiratòries i un augment en la ventilació que derivi en una remodelació del conducte respiratori. Això podria indicar que existeix un mecanisme patogènic subjacent específic, majorment relacionat amb els esports de resistència.

Conclusions de l’estudi sobre l’asma induït per esport

La realització d’aquest estudi va poder trobar una major prevalença de l’asma entre els atletes d’elit, sent més prevalent entre els que practiquen esports de resistència. L’endotip més freqüent va ser l’asma de Tipus-2, encara que el 30% dels atletes van presentar asma de No-Tipus 2, sent un resultat major de l’esperat tenint en compte que es tracta d’un grup de població jove. Aquestes troballes van portar a determinar que existeixen indicadors per afirmar que l’asma pot desenvolupar-se amb relació a l’entrenament.

^[1] Farreras-Roozman. Medicina interna. Barcelona. Elsevier España, 2009; 739-742